Una exposició homenatja Carme Serrallonga i l’Escola Isabel de Villena

Carme Serrallonga, a Barcelona, el 1984.
Carme Serrallonga, a Barcelona, el 1984.

El 30 de gener de 1939, sota el domini d’una pedagogia franquista, fosca, autoritària, feixista i representada per Agustina de Aragón, la pedagoga Carme Serrallonga va decidir iniciar una resistència catalanista activa i, conjuntament amb un grup d’amics i professors de l’antic Institut Escola de la Generalitat de Catalunya (1932), va fundar a una casa particular de Barcelona i seguint la tradició pedagògica de la Segona República, l’escola Isabel de Villena.

Tot i saber el perill d’anar a contracorrent en una dictadura, Serrallonga (1909-1997), llicenciada en Lletres i persona amb gran vocació pedagògica, sempre va apostar per una escola democràtica, moderna i catalana. Una missió valenta en temps difícils i que no sempre ha tingut el suficient reconeixement: “Carme Serrallonga ha deixat un pòsit humà, pedagògic i acadèmic de gran magnitud en aquest país, però no se l’ha reconegut prou”, lamenta Ricard Lobo.

I precisament ha estat per aquest motiu, amb la voluntat d’homenatjar la pedagoga i la seva obra, que aquesta recentment s’ha inaugurat al Palau Robert l’exposició “Parlaré a classe. Isabel de Villena, una experiència pedagògica singular”, de la qual n’han estat comissaris Ricard Lobo i Piti Español. Una mostra en la qual es recullen imatges, material pedagògic, testimonis d’exalumnes i professors i un audiovisual sobre el pensament de Serrallonga.

Lobo destaca de la pedagoga el fet que era “una persona molt exigent i dura, però també reia molt i tenia un tracte humà extraordinari”, per això “tots els alumnes se l’estimaven molt”. I posa dos exemples d’aquest caràcter proper i altruista: Serrallonga, a l’Escola Isabel de Villena, sempre acollia alumnes que no tenien possibilitats econòmiques i donava oportunitat a molts joves professors que estaven sense feina. “A Villena sempre hi cabia tothom”, insisteix el comissari de la mostra.

Finalment, l’exposició “Parlaré a classe” – la contradicció del lema pedagògic franquista-, també demostra com el llegat de Serrallonga i el seu sistema liberal i alternatiu a l’oficial, anys més tard, va ser l’embrió del sistema de renovació pedagògica i de l’actual sistema públic i concertat del país. En definitiva, una bona proposta – estarà oberta fins l’11 de desembre- per conèixer l’origen i part de la història del nostre sistema educatiu. – M.COLL.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.