El bullying o assetjament escolar es pot analitzar des de dues cares: l’agressor i la víctima. Són, però, escassos els estudis fets respecte el primer punt de vista. Segons un estudi publicat aquest febrer per l’ONG Save the Children a Espanya un terç dels alumnes reconeix haver agredit físicament un altre company en els darrers dos mesos; un de cada deu haver-lo amenaçat; el 50 per cent, haver-lo insultat cara a cara, i el 25 per cent, per les xarxes.
Si l’assetjament és tan comú a les aules, què caracteritza els assetjadors? José Ramón Ubieto, professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, i Irene Montiel, professora de Criminologia de la UOC i doctora en Psicologia, en destaquen dos prototips: el proactiu i el reactiu.
El primer actua per iniciativa pròpia: «Sol tenir un comportament impulsiu, disruptiu, dominant o antisocial i presenta un model relacional basat en la dominància-submissió i una escassa empatia i assertivitat», concreta Montiel. El segon, en canvi, reacciona de manera agressiva quan se sent atacat perquè no sap gestionar d’una altra manera la ràbia, l’enuig o la tristesa. «Presenta un perfil predominantment ansiós, amb baixa autoestima i poques habilitats socials», afegeix. I tots dos acostumen haver estat també víctimes d’assetjament.
En el cas del ciberassetjament, el perfil de l’agressor és el d’un noi d’entre 14 i 15 anys (49 per cent), que es caracteritza perquè comença a fer un ús d’internet abans del que és habitual sense cap mediació dels seus pares, i perquè té un control molt alt i rigidesa familiar en la resta d’aspectes i un autoconcepte emocional baix. I, igual que els assetjadors físics, «el 67 per cent dels ciberassetjadors o trols també han estat víctimes de ciberassetjament», alerta Montiel.
El meu fill és un assetjador: com el puc reconduir?
En aquest cas, les dades tampoc no són gaire satisfactòries, en primer lloc perquè no hi ha una acceptació dels fets. Segons un estudi d’Educo, a l’11 per cent dels pares amb fills assetjadors li costaria admetre-ho o bé trauria importància a la problemàtica, el 56 per cent parlaria amb els fills i el 63 per cent considera que és l’escola la que ha de resoldre aquest tipus de casos.
Els experts alerten que hi ha indicis que ens poden alertar de forma prèvia: comportaments violents generalitzats, impulsivitat i baix control, tendència a trencar les regles, insatisfacció amb la vida, tendència a l’abús de poder i dificultat de tenir empatia amb altres persones.
I si ja estem davant d’un cas d’assetjament és important “frenar en sec la situació d’abús”; imposar algun tipus de sanció a l’assetjador, verbal o acadèmica; fer-lo pensar sobre la seva conducta i generar una disculpa o reparació.
Però tot això no és possible si l’entorn, pares i escola, minimitza els fets i per això es recomana que ells també participin en les mesures de conciliació, sense criminalitzar cap tipus de comportament, perquè tot es pot reconduir. – REDACCIÓ.
