Quan The Economist, el setmanari britànic de les persones que compten en el món treu un tema a la portada i a l’editorial, vol dir dues coses: (a) que ho han estudiat prou bé i (b) que a la resta del món se’n parlarà successivament. A l’exemplar de la primera setmana de maig d’enguany tracten del “final de la vida”. El subtítol és una explicitació de la seva tesi: “La mort és inevitable. Però una mala mort no ho és pas”. Els recomano aquest tema, i ara em permeto comentar-ne alguns detalls. Una de les persones entrevistades és la Dra. Katherine Sleeman, del King’s College London, qui afirma – en un cert moment – com, en relació al final de la vida humana, que “una conversació pot ser molt més poderosa que la tecnologia”.
És un fet que ara, cada vegada més, no morim per sorpresa. En general, només una de cada cinc morts a Anglaterra són sobtades (un accident de cotxe, un fet inesperat); la majoria suposen un progressiu declivi de la salut, en diferents edats (com en el cas del malalts de càncer o altres malalties). Tres cinquenes parts dels humans que morim en els països avançats, traspassem després de força anys de progressiu deteriorament de les funcions vitals. Els humans cada cop vivim més, els animals en canvi segueixen la naturalesa de sempre. Estem modificant els temps, i això comport conseqüències.
Tota aquets qüestió ha provocat fenòmens molt curiosos: el 51% dels nord-americans de més de 65 anys tenen escrites les seves voluntats finals, els desitjos per al final de les seves vides. I s’ha anat posant de moda els “death cafès”, se’n coneixen més de 4.400, sembla, on la gent pren un pastís mentre berena i es parla de la mortalitat. I sovint es debaten llibres com el best-seller de Paul Kalanithi (mort de càncer ara fa dos anys, quan encara no en tenia 40), un neurocirurgià que va explicar el període final de la seva vida a When Breath Becomes Air. I moltes més dades, que no cal que els expliqui perquè tots ens n’adonem que el tema no és pas una bajanada.
Les persones riques solen morir més a casa que les pobres. Entre d’altres raons, per exemple, la seguretat mèdica americana, Medicare, no ho considera atenció sanitària. Les cures pal·liatives són molt rellevants. Jo ara no m’hi podré aturar, però tal com anem al món, esdevindran essencials i hiperfreqüents. Qui els havia de dir als metges que, en lloc de curar fractures o fer cirurgies de persones amb expectatives de vida, haurien de se tan bons en aconsellar en els moments terminals de l’existència!
I, això sí, amb ètica, perquè els eugenistes, o els “serial killers” de malalts no tenen pas espai en el jurament hipocràtic. El poden trobar, en la versió moderna actualitzada el 1948 a Ginebra, i que juren els nostres nous metges, i que consisteix en un manifest ètic sobre les pràctiques mèdiques enunciat per Hipòcrates. Hi ha algunes objeccions, sovint relacionades amb la qüestió de l’avortament, , a què la majoria dels metges s’adhereixen, encara que la referència a l’avortament planteja dubtes a l’hora d’adherir-s’hi estrictament.
Hi llegeixo ara, per exemple: “Aplicaré, en benefici dels pacients, totes les mesures que siguin necessàries, evitant sempre caure en els paranys tant de tractar en excés com d’abstenir-me de tractar si puc evitar sofriments. Recordaré sempre que (…) la simpatia, la calidesa i la comprensió poden ser més poderoses que el millor bisturí o el millor medicament (…). Si està dins de les meves facultats decidir si a una persona li ha arribat l’hora de morir, acceptaré aquesta enorme responsabilitat amb gran humilitat i ben conscient de la meva pròpia fragilitat. Per damunt de tot, no jugaré mai a ser Déu…”.
I tot això ho recull molt bé The Economist. En els eu informe – fet en col·laboració amb la Fundació “Kaiser”, analitza cinc països – Estats Units, Itàlia, Japó i Brasil – i aporta dades ben interessants: només unes pinzellades són que la gent espera morir a casa seva, i no depressivament i envoltats de tubs i de química en un lloc estany; que molt pocs tenen com a prioritat viure el màxim temps possible, ja que el fet d’acarnissar-se per tenir-nos en vida resulta antinatural; es vol està envoltats dels qui ens estima i no representar una sobrecàrrega per a ells. I encara més interessant, quan es pensa en la mort, la majoria demanen la pau espiritual, reduir el dolor i l’angoixa, i no fer partir als qui en tenen cura de nosaltres.
Els americans han fet una guia que ajudi els metges conversar amb els malalts terminals: es diu Serious Illnes Conversation Guide (l’he trobat a ariadnelabs.org) i resulta d’allò més interesant.
Ara em podria allargar també assenyalant que força experiments demostren en que en els casos terminals, els pacients que reben cures pal·liatives arriben a viure més i millor sovint, encara que la medicació o tractament convencional hagi dispensat en dosis menors. Hi ha menys perill de les conseqüències perillosos de l’hospitalització, i la pròpia naturalesa també ajuda més. Seria una qüestió ben llarga, i la meva admiració pel personal sanitari de “pal·liatius” és immensa. És una feina vocacional, però ajudar a morir bé és realment lloable.
L’article de The Economist trenca força tabús, i seria globalment genial, si no fos perquè – i en això no entenc qui els dóna suport – insisteixen que ells opten per la legalització de la mort assistida per un metge, si és el desig del pacient. L’eutanàsia activa em sembla absolutament immoral, i anti-hipocràtica. Sort que els metges de pal·liatius tenen més seny!
A la pregunta de “Com tenir una millor mort?” s’hi pot contestar amb l’atenció humana que requereix qualsevol ésser humà (fins i tot si és pobre o poques persones se l’estimen de debò), però mai incloent “the right to die” com a part de la millor cura al final de la vida.
