Encara que sembli mentida i després del daltabaix del confinament, d’aquí uns dies faig un trasllat. Amb la distància d’un temps i un espai immòbils, que m’han fet estar a dins contemplant els objectes que m’envolten i que eventualment hauré de bellugar, des del més insignificant al més evident, des del que sempre m’ha agradat fins el que decidiré llençar d’una vegada per totes, em pregunto quin és el valor real d’un objecte. Sovint parlem de valors abstractes o ideals. Pot semblar estrany esmentar el valor d’un objecte en un sentit ètic. Tanmateix, em sembla possible abordar aquest afer.
Un dels autors contemporanis que més m’agraden i que ha escrit sobre aquest tema és Edmund De Waal, en el seu llibre La llebre amb ulls d’ambre (2010), història dels múltiples trasllats d’una col·lecció de netsukes, figuretes japoneses que van pertànyer a la seva família dispersa pel món durant generacions. En aquesta història, De Waal posa al damunt de la taula la qüestió del tacte. Diu que tocar un objecte i explicar una rondalla és la mateixa cosa. L’objecte inspira l’espai que ocupa, la punta dels dits que l’han acaronat amb delicadesa, l’aspror o la suavitat que desprèn, el contorn de la forma que s’endevina. De Waal no escriu la seva biografia, encara que parli molt d’ell en el llibre i que hi sigui molt present. La seva obra més aviat explica la història d’una sèrie de moviments: els objectes, per més petits que siguin (com els netsukes) adquireixen en el desplaçament una tonalitat diversa, es belluguen eixamplant l’horitzó de qui els agafa de tant en tant. L’ombra de les mans que els han tingut els acompanya, els aguanta.
Quan parlem del valor de les coses, a vegades fem servir l’adjectiu “sentimental”. Res més lluny de la idea filosòfica d’aquest autor amb qui estic molt d’acord. Les coses no tenen un valor sentimental sinó material, corpori, de la densitat humana que ocupen. No es tracta d’una materialitat crematística, d’intercanvi, el valor econòmic, sinó del reflex d’un contacte humà historitzat. Sentimental seria com quedar enganxat en la nostàlgia que l’objecte, amb la seva presència ara i aquí, vol foragitar del tot.
De Waal intenta explicar què és una col·lecció d’objectes, què li ronda al cap al col·leccionista. Hi ha un afer enmig força complicat: l’inventari de coses, la seva pertinença en forma de casa, biblioteca, despatx, estudi, vestidor o cuina, posa al descobert que necessitem un vincle topològic: un lloc del que puguem dir que és d’on som. En aquest període traumàtic de confinament, molta gent ha descobert que té un lloc per viure. En canvi, molta altra gent ha constatat amb horror que el terra que trepitja trontolla amb força. Han descobert que no són d’enlloc perquè no tenen on agafar-se.
Tenir un objecte, posar-lo en un indret dins de l’espai i el temps que habitem, ens fa viure en una geografia pròpia. Els objectes que tenim són l’inventari de la nostra vida, que fiquem amb cura dins les capses del trasllat. Portem les peces amb nosaltres, les fem ser d’un altre lloc, un indret que també ens pertany igual que els objectes que ens representen perquè són de la nostra història. Les coses intocables no són veritables coses perquè no són per ningú. Per això diu De Waal que les vitrines no haurien d’estar mai tancades amb clau.
En un text escrit l’any 1933, Walter Benjamin definí la pobresa com una despossessió de l’experiència del relat. En la modernitat ja no hi ha històries per explicar: les coses han perdut l’aura que les feia ser d’algú i s’han convertit en una pura materialitat d’intercanvi. Benjamin esmenta la duresa del vidre, material fred que rellisca i fa caure els objectes. En canvi, el valor tangible del trasllat coincideix amb la continuïtat d’una experiència humana que converteix els objectes en el nucli d’un relat a cau d’orella, d’una transmissió en contacte que, a vegades, ni la mort pot aturar.
