Visca la rutina!

Els de la meva generació, la que va néixer just després de la represa democràtica, fins ara hem viscut en general molt bé. Bastant bé, si més no. És obvi que afirmar això té un punt de generalització inconscient, però també és evident que nosaltres ens vam incorporar al mercat laboral quan encara hi havia els motors de la turboeconomia dels 2000 rugint a fons i que, per tant, encara ens hem pogut espavilar d’una forma prou digna. En tot cas, ho hem pogut fer més que no pas la generació immediatament posterior, que ha tingut ja greus dificultats per incorporar-se a treballar, emancipar-se i poder-se muntar una vida mínimament autònoma. No és el nostre cas, penso sincerament.

Ara, amb la crisi del coronavirus i, amb fills per cuidar (a vegades ja pares, compte), ens trobem per primera vegada en una situació d’una certa adversitat. Tampoc diré que d’una adversitat total, dramàtica, radical -això no és una guerra- però sí d’una certa adversitat, que s’ha convertit en “pa de cada dia”, en quelcom que es va repetint. Què vull dir? Que en un context de normalitat -de l’antiga normalitat, és clar- la nostra vida podia anar-se realitzant, sense grandíssimes dificultats. Podíem anar fent, si més no fer la viu-viu. (Ara que hi penso potser m’ha quedat molt entusiasta el primer paràgraf; convé aclarir per exemple que el nostre nivell de sous és inferior al de les generacions anteriors, per exemple. O que si es cobra molt és a canvi de regalar la vida a l’empresa de torn i per tant oblidar-se de tenir vivència familiar una mica real).

Tornem-hi. Volia dir que si tenies fills, sobretot en les ciutats mitjans i a l’interior del país, l’oferta escolar pública és francament correcta -no ho afirmo de Barcelona i la seva zona metropolitana, on a més a més trobar un sostre on viure és cada cop més exasperant-, en general les prestacions de la sanitat pública -dentista a banda, certament- eren suficients com per atendre les teves necessitats físiques si no tenies un gran daltabaix, i que per poc que cobressis et podies permetre fer algun viatget a l’estiu o anar de cap de setmana a alguna masia rural. Podíem tenir unes vides que, comptat i debatut, reeixides. Unes vides… que Déu n’hi do. Pas mal, tal com estava el món després de la crisi del 2008. Pas mal.

Amb la pandèmia global on estem instal·lats des del març -i on serem uns quants mesos més, sense cap mena de dubte- tot això grinyola. Els avis no poden ocupar-se dels menuts i donar-nos per tant un cop de mà, a les escoles hi anem però amb l’ai al cor de què qualsevol dia en les puguin tancar, treballem com podem -mig des de casa, mig a l’oficina deserta, fent el cor fort perquè surtin els números de l’empresa i no haguem de recórrer a un ERTO-, i intentem mantenir-nos serens i sense problemes de salut, perquè si en tens algun… ja has begut oli. El sistema -que no està prou ben greixat, és evident- el que segur que no estava és dimensionat per atendre una situació com aquesta. Només cal veure la proliferació d’ofertes de mútues de salut privada, que no pararan de créixer. No hi ha més cera que la que crema.

Tot trontolla una mica, vaja. El nostre petit món quotidià s’aguanta amb pinces i sembla que en qualsevol moment s’hagi d’ensorrar. I és en aquest context en què valores com mai abans “la rutina”. Rutina. Quina paraula! Fa uns anys jo mateix l’hauria denostat i hauria afirmat que el que volia precisament era viure una vida no rutinària, amb estímuls nous i diferents constantment… i no fer mai, cada dia, el mateix; essencialment això darrer. Doncs ara estaria disposat a afirmar el contrari: desitjo ferventment poder anar construint el curs en base a la rutina, a la repetició d’accions setmanals i mensuals, al diàleg entre “dies entre setmana” i “dies festius”… i així anar passant les estacions de l’any i les diferents festes que ens van donant sentit i una mica de seguretat i confort, perquè són quelcom conegut enmig d’aquest marc d’incertesa.

Desitjo, simplement, que el calendari es vagi escolant amb tranquil·litat i serenitat entre els meus dits. Res més. Visca, doncs, la rutina.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.