La televisió actual ha perdut en general la noció del temps. L’important és el negoci, i per això una mateixa idea s’estira fins a l’extenuació, per optimitzar els costos al màxim. Els programes es dilaten, els ‘magazines’ que fa 20 anys duraven 60 minuts ara ocupen quatre hores i mitja, i els minuts s’omplen es reomplen de forma absurda, malgrat que una altra dita certifica que el temps és or. Ara bé, malgrat aquestes modes, sobreviuen petits microespais, consolidats a la graella des de fa molts anys, que tenen l’estranya virtut de dedicar uns preuats minutets a quelcom interessant. Xips, càpsules, petites gotes que ajuden a digerir els excessos de la televisió postmoderna. En són exemples, El Medi Ambient, una espurna que TV3 dedica a l’ecologia al migdia (14.20 hores), o Cuines (15.45h), estrenat al febrer de 1996. A ‘Cuines’ no hi ha xefs que es converteixen en celebritats (Karlos Arguiñano en tu cocina). Ni propietaris de negocis inviables plens de ronya a l’espera d’ésser salvats (Pesadilla en la cocina). Ni presentadors o presentadores pocatraces que ajuden al cuiner a treure les viandes de la nevera o del forn (Mariló Montero a La Mañana de TVE). Ni tampoc concursants, petits o grans, que pretenen convertir-se en el supercuiner de la temporada i que escriuran llibres de receptes que es convertiran en ‘best sellers’ (Masterchef, Top Chef, Masterchef Junior).
Cuines és el que el seu nom indica: un breu espai on el protagonista és la gastronomia de debò, i la televisió es converteix en el millor vehicle que pretén que aquesta manifestació cultural sigui difosa i immortalitzada. Que vagi de gust.
Temps al temps
