El catedràtic de filosofia de la UB planteja el terme responsabilitat des de la modernitat i critica aquells que consideren a tothom responsable de tot.
Estem en el temps de la responsabilitat. El filòsof italià, Remo Bodei, en un llibre que porta per títol La filosofia del segle XX, finalitza el darrer capítol Una mirada cap endavant, amb un epígraf que titulat El retorn de la responsabilitat. Algú es podria preguntar: Què significa ‘el retorn’? I, per què cal que torni? El retorn d’aquest valor té a veure amb el fet que la responsabilitat, des del punt de vista teòric, tant des de l’àmbit filosòfic com del sociològic, s’ha plantejat al llarg del segle XX. Els textos de Max Webber en són un exemple. Però si el tema ha tingut poc pes durant el segle XX és a causa del fenomen de la cultura de l’excusa o com també l’ha anomenat Paul Bridner, “la temptació de la innocència”. I és que ser víctima té una gran avantatge: a un no li reclamen res, ell és el reclamant. La temptació el victimisme és molt gran i molt eficaç. Aquest discurs, al llarg del segle XX, a la política l’han fet servir formacions que ens aquest moment ens sorprendrien. Els nazis, per exemple, van prendre el poder gràcies a un discurs victimista. Van explotar l’argument de la nació alemanya humiliada després de la II Guerra Mundial i castigada després del Tractat de Versalles. Ara bé, quan el discurs victimista és generalitza hi ha un problema, perquè quan tothom passa a ser víctima ens quedem sense persones a qui reclamar-los responsabilitats. I això, d’alguna manera, i en diversos plans, explica la necessitat de “tornar” a la responsabilitat.
A l’àmbit polític, els menys joves recordaran com en els anys noranta, època del cas GAL, es parlava de la responsabilitat política, ja que aleshores la corrupció estava a l’ordre del dia. Des d’aquell moment el concepte s’ha generalitat bastant, encara que tinc alguns dubtes com es parla d’aquest tema. Per exemple, en els darrers temps, quan els polítics parlen de responsabilitat ho fan per justificar que estan aprovant coses diferents de les que havien promès. En tot cas, crec que la presència de la responsabilitat en el debat públic té a veure amb el fet que quan es produeixen situacions col•lectives especialment doloroses la idea que tot món es pugui afegir al sac del victimisme és inacceptable socialment. Per això, el debat de la responsabilitat es va tornar a posar a primer pla a l’octubre del 2008, època en què explotava la crisi financera als Estats Units perquè, pocs mesos més tard, alts executius de bancs i companyies d’assegurances que havien portat el país al desastre econòmic es retiràvem amb unes primes totalment escandaloses. Aquella gent marxava, i lluny de responsabilitzar-se d’una situació, se’n beneficiaven. Aleshores Barack Obama va posar un imports per evitar aquell escàndol. Afortunadament, però, l’exemple del president dels Estats Units no va condir.
Diferents responsabilitats
Per tant, és important, perquè el conflicte de la responsabilitat no es desdibuixi i sigui un concepte massa abstracte, intentar fer algunes puntualitzacions que ens permetin: en primer lloc, deixar clarque la responsabilitat es pot dir de moltes maneres i cal distingir-les i, en segon lloc, entendre quins problemes planteja cada manera de parlar de la responsabilitat. En aquest sentit, respecte la responsabilitat ens hauríem de preguntar: qui és responsable, de què és responsable, davant qui és responsable i en nom de què som responsables?
Qui és responsable? Només amb aquesta primera pregunta ja ens plantegem un problema: no és igual la responsabilitat individual que la responsabilitat col·lectiva. De fet, la diferència del terme responsabilitat entre els sectors més conservadors i els sectors més progressistes té a veure amb aquesta distinció. Mentre el discurs més conservador parla de responsabilitat induvial (els culpables són els ciutadans que van signar hipoteques, els avis que demanen masses receptes…) els grups progressistes insisteixen en la responsabilitat col·lectiva o estructural (què passa amb la banca que propiciava crèdits i hipoteques? Què passa amb el descontrol dels mercats? Què passaamb el capitalisme de casino?…). És a dir, posen “el qui” en diferents nivells.
De què som responsables? Sobre aquesta qüestió també hi ha debat. Segons uns, tots ens hem de fer responsables de les nostres pròpies accions. Altres, en canvi, diuen que hi ha actes que de cap manera poden ser endossats a escala individual, com tampoc són la mera suma d’accions individuals. És a dir, no tots som una mica responsables de tot.
Davant de qui som responsables? El terme responsabilitat ve de “respondre”, però davant de qui? En primer lloc, davant aquell que ens reclama responsabilitat per un mal que li hem causat. I, en aquest punt cal destacar que som responsables del que fem i del que deixem de fer. Una responsabilitat per inacció que queda reflectida en el codi penal, per exemple, en el cas de “negació d’auxili”.
La responsabilitat no és culpa
I és a través d’aquesta pregunta que arribem al gran valor que, per mi, comporta el terme responsabilitat. En moltes ocasions el terme responsabilitat s’utilitza indistintament amb el terme “culpa”. I quan es fa això es confon de forma errònia.
Segons els diccionaris etimològics el terme “responsabilitat” és d’origen recent. Joan Coromines data la primera aparició documentada de la paraula responsable el 1737 i diu que el substantiu responsabilitat ja és del segle XX. A més, això també passa en el nostre entorn. Responsability, en anglès, apareix en els diccionaris el 1787 i responsabilité, en francès, apareix onze anys després. En tot cas, totes elles són paraules contemporànies a la revolució industrial. Són mots moderns que introdueixen un matís fonamental a la vella “culpa”: per primera vegada es vehicula la idea que el mal, encara que sigui natural –és a dir, que no té cap responsable evident–, ha de ser subsanat independentment del seu origen. En conclusió, no pot haver-hi sofriment en va.
Ara bé, la societat moderna aleshores genera una dinàmica que no tenia lloc en la culpa: com que el mal és subsanable, la responsabilitat es pot delegar. La culpa no és delegable, però la responsabilitat sí. En aquest sentit existeix el terme de responsabilitat civil i subsidiària, és a dir, qui respon pel mal comès és un altre. En aquest sentit, per exemple, quan actualment hi ha unaccident de trànsit no ens preguntem de qui ha estat culpa, sinó qui paga els desperfectes. Això marca un dels trets fonamentals de la responsabilitat.
Una altra faceta important de la responsabilitat és la seva condició democràtica. Allò que fa que una persona pugui reclamar responsabilitat a una altre és simplement el fet que hagi estat víctima d’algun mal. Qualsevol ciutadà, en una societat democràtica, pot reclamar responsabilitats a la persona que li ha sofert.
I en nom de què?
Quan nosaltres reclamem responsabilitat, sempre és en nom d’algú o d’alguna cosa. Quan per exemple, reclamem responsabilitat a un amic per haver-nos traït, ho fem en nom de la nostra amistat. En funció d’aquest “de què” podríem parlar de diversos tipus de responsabilitat: moral, jurídica, històrica… Per exemple, quan des d’Amèrica Llatina demanen responsabilitats als espanyols per les conseqüències de la conquesta és tracta òbviament d’una responsabilitat històrica, ja que nosaltres aleshores no havíem nascut. “En el nom de què” és el que millor explica les dificultats que tenim avui per recuperar la responsabilitat, perquè vivim una època en la qual es difícil posar-nos d’acord en aquest paràmetre. És a dir, en quin conjunt d’idees i valors estem tots d’acord perquè qui incompleixi això li puguem demanar responsabilitats? En una època que s’ha qualificat de postmoderna, descreguda, escèptica… quin és el tret fonamental? Doncs que no som capaços de definir un “en nom de què” podem actuar, és a dir, no podem definir un grup de valors, un codi comú, al qual podem demanar responsabilitats a aquells que els incompleixin. Per tant, només podrem recuperar laresponsabilitat quan creem una taula de valors comuns susceptibles a ser reclamats.
Malgrat tot, perquè aquest retorn a la responsabilitat no sigui un simple buf, cal intentar convertir la idea de responsabilitat en un instrument, el més afinat possible, perquè sinó correm el risc que una aparent generalització de la responsabilitat acabi diluint-la.
Això ja ho deia Hanna Arendt: “Si tots som culpables, al final ningú és culpable”. No tots som responsables de tot, només som responsables en la mesura del que fem i del que deixem de fer. És a dir, no em facin responsable del forat de la Capa d’Ozó perquè una vegada vaig fer servir un desodorant amb esprai, endossin aquesta responsabilitat als milers de fàbriques que llencen vapors contaminants a l’aire. Si fóssim capaç de saber fer aquesta distinció, el concepte de responsabilitat seria de gran utilitat. Casualment, Antonio Elorza, acaba d’escriure en El País un article que es diu Responsabilidades. Aquest diu: “La indignació és lògica, però de res serveix si no s’exigeix la responsabilitat dels rics”. I, acabo, preguntant-me a mi mateix: acceptarien que algú que ha causat un gran mal a moltes persones marxés a casa simplement dient “ho sento molt, m’he equivocat, no tornarà a passar”?.
