Roland Barthes, a Mitologies, propugnava la idea de mites per referir-se a aquelles realitats “donades per sentades” i que escapen al pensament. Altres autors, com Stuart Hall, parlen de la idea de naturalitat, de què les coses que veiem “no han estat produïdes” per remarcar l’alt poder que tenen els mitjans de comunicació per convertir en reals idees, visions del món, fets que únicament estan en la ment del qui ho crea, ho edita, ho munta… Quan Ramon Pellicer diu que “visitarem un institut de Catalunya, a l’atzar, per veure la violència que hi impera” està dient-nos que és possible conèixer la realitat de forma directa a través de la televisió. Aquesta és, certament, la gran mentida. Perquè Pellicer, per dir un exemple, no ens explica el seu procés de selecció: “Per què ha escollit aquell institut?”, “Per què ha escollit aquells professors, i aquells alumnes…”, “Per què parla d’aquest tema, i mai no parla d’altres?”. La construcció mediàtica queda amagada sota aquesta perversa idea de “finestra oberta al món”.
Hi ha una certa línia d’abordatge del fenomen comunicatiu que tendeix a eliminar el subjecte, ja sigui l’emissor -personal o col·lectiu, individual o institucional- de tota responsabilitat. Des dels Estudis Culturals, per exemple, la pertinença a una classe determinada -nivell social i cultural- té una conseqüència directe en el fet de convertir-se en “manipulador” o “manipulat”, per dir-ho grosso modo. Són línies d’anàlisis proclius a eliminar el factor llibertat o responsabilitat. Posen l’accent en la propietat dels mitjans (qui paga) per poder esbrinar estranyes intencions ideològiques més o menys ocultes. Aquestes són maneres de fer heretades de la tradició de l’anàlisi crítica – d’herència marxista. Com si la propietat determinés per si sola la dignitat o indignitat del producte. Avui, podem constatar que la banalitat -en el sentit de degradació de la condició humana en totes les seves dimensions- no és ni molt menys patrimoni de la dreta. En el nostre país l’esquerra ha tingut i té responsabilitats importants, així com grans grups de comunicació, i no es pot dir que siguin una alternativa a la banalitat.
No cal obsessionar-se amb la Cope per parlar de la indignitat. Sense moure’ns de l’exemple, convido el lector a fer una estadística durant tres mesos dels reportatges d’en Pellicer. Dic aquest perquè se suposa que es tracta d’un programa seriós, pagat amb diner públic. Podreu observar l’alta freqüència amb què aborda temes i selecciona persones que pateixen psico-patologies importants de l’afectivitat i la sexualitat. Els professionals saben que es tracta d’agafar plànols “escabrosos”, directament “picants”, d’alt contingut sexual, encara que no vinguin massa a tomb. Ho deia Postmann: el problema no és la teleporqueria -que és evident-, el problema és els programes que aparenten seriositat, perquè aquí és on s’amaga la màxima indignitat. La tergiversació, la manca de rigor, la primacia de la ideologia per damunt de la fidelitat als fets com són.
La qüestió de la dignitat presenta, per tant, una doble vessant curiosa. Per una banda, la susceptibilitat. Susceptibilitat pel que fa als llocs comuns -als temes políticament correctes del moment-. Així, un anunci publicitari d’un home damunt d’una dona, de Dolce & Gabanna, és retirat del mercat perquè sembla que fa apologia de la violència de gènere quan durant anys Crónicas Marcianas va oferir imatges infinitament més degradants des del punt de vista de la violència de gènere que aquest anunci. La televisió passa, és efímera, el paper delata. Per altra banda, l’absència de projectes que vagin més enllà de la cultura crítica, com a una forma de pensament precuinat, i que ensenyin obertament l’autonomia del pensar, sense el fals recurs de l’humor crític.
La premissa d’un comportament indigne per part de les indústries de la comunicació té, certament, la premissa en Marx. El desequilibri, no precisament econòmic, especialment el de recursos mentals (culturals). La potència dels mitjans se sustenta en el desnivell cultural envers els consumidors. L’explotació del dolor, de la necessitat afectiva, de la buidor existencial… és la matèria primera per excel·lència dels mitjans de comunicació. Parlar de dignitat és ajudar les persones a saber que els mitjans no pensaran per ells, sinó que simplement se’n serviran, si el seu dolor té repercussió directa en les vendes -audiència-. Què en fem del dolor de les persones? Què en fem del dolor de la Humanitat? Aquí rau la pregunta clau. La resposta segura ja la sabem: no es preocupin, els mitjans de comunicació l’explotaran sense pagar-li un duro. És aquí, doncs, que ens cal recuperar l’ideal de la Il·lustració. Davant la Comunicació, Il·lustració.
