Des de Càritas denuncien que les persones amb pocs recursos pateixen una vulneració dels seus drets, tant administrativament com socialment.
La pobresa ens incomoda?
En aquesta societat en què tot es regeix per la reciprocitat i l’interès per què ens poden donar la resta, les persones en una pitjor situació econòmica sempre són les primeres que sembla que molestin. Com que no en podem treure un rèdit, ens generen rebuig.
Quines dificultats es troba en el dia a dia una persona amb pocs recursos?
Moltes, però una de les més importants és la dificultat per accedir a un habitatge, ja que també genera problemes amb el padró. Aquestes persones solen viure en habitacions i ens estem trobant que els ajuntaments no les deixen empadronar sense domicili. Si no estan empadronades, serveis socials no les pot atendre i això els genera molts conflictes. Al final s’està criminalitzant una situació d’exclusió residencial.
Les polítiques públiques tracten la pobresa amb empatia o sospita?
Sempre amb sospita. És curiós perquè, per una banda, la societat pensem que les persones en situació de pobresa hi estaran sempre, però, per l’altra, per rebre ajudes han de demostrar constantment que es troben en situació de pobresa, sempre sota la sospita de no estar enganyant ningú i veure si destinen bé els diners que els donen. A més de la sospita, tenim un posicionament paternalista perquè considerem que les persones més pobres estan en aquesta situació perquè s’ho mereixen i perquè no saben administrar bé els seus recursos.
Quines situacions aporòfobes us trobeu quan acompanyeu aquestes persones a fer gestions?
Dia a dia les situacions són bastant diferents. Per exemple, ens trobem que, quan necessiten obrir el compte de pagament bàsic, les entitats financeres no les atenen perquè no faran que aquella entitat tingui més ingressos.
El tracte canvia quan les acompanyeu a fer aquests tràmits?
Completament. Passa que hi ha ajuntaments que no els agafen la sol·licitud d’empadronament i, quan van acompanyades, les atenen sense cap problema. Això provoca que moltes persones sentin que tenen menys drets i no volen tornar a l’ajuntament, al banc o al CAP perquè senten que les maltracten.
La pobresa es viu com una condició o una culpa?
Hi ha de tot, però és veritat que la resta acabem fent que la persona senti que en té la culpa. Sobretot arran del liberalisme basat en l’individualisme de l’esforç, quan no tothom té el mateix capital social o econòmic. Tot i que en comptes d’entendre-ho és més fàcil dir que són gent mandrosa. També hi ha una transmissió intergeneracional de la pobresa. A Càritas atenem menors de qui ja havíem atès els avis fa temps.
Què n’ha après, d’estar dia a dia amb persones en aquesta situació?
Que tots som molt vulnerables. La situació d’aquestes persones no està gaire lluny del que ens podria passar a qualsevol. Un cop una persona ens va dir: “Si la gent fos conscient que està més a prop de viure al carrer que no pas de tenir un iot potser la seva forma de veure’ns canviaria”. I té tota la raó.
