Per a tots aquells que vertaderament volem un món millor escric aquest article. No sóc innocent, no somio truites ni penso que els éssers humans vulguem en general un món millor, ni tampoc que aquells que el fan pitjor el facin pitjor de manera conscient. Sé que un col·lectiu important de gent -lamentablement el més poderós, però val a dir que no majoritari- només treballa per a dissenyar el món en funció del guany que reporti a la seva butxaca. Però també sé que una gran majoria -molt gran, perquè no forma part d’aquest col·lectiu- ens movem sovint seguint una inèrcia de la qual en som poc (o gens) conscients.
Dit això, vull plantejar algunes qüestions importants. Per què votem el que votem? Coneixem bé els programes dels partits als quals donem el nostre vot? O els votem potser perquè sempre els hem votat i hi confiem? Som conscients de les conseqüències del nostre vot?
Vagin per davant aquestes preguntes per poder-ne plantejar d’altres: Què vol dir ser de dretes o d’esquerres? Què significa ser nacionalista o independentista? Què vol dir ser demòcrata? Què significa globalització? Quins valors defensem realment? Quina és la nostra petjada ecològica personal? Tenim interès a conèixer-la i/o fem alguna cosa activament per a reduir-la? Què significa coherència d’actuació personal?
En definitiva, som conscients i assumim les responsabilitats de les nostres actuacions? Ser-ho no se’ns posa fàcil, cada cop menys, si tenim en compte que informar-se bé cada vegada es fa més difícil, tant perquè les fonts d’informació s’enfosqueixen, com pel fet que hi ha tanta desinformació interessada que la cerca de notícies creïbles pot ocupar una considerable pila d’hores de què difícilment disposem en general.
Tanmateix, també és cert que algunes de les nostres actuacions depenen d’inèrcies i de gestos que no costaria massa corregir. I corregir-les pot tenir conseqüències de gran magnitud per a una enorme part de les persones i pot contribuir considerablement a canviar coses essencials al món. Calen només algunes reflexions.
Per posar exemples de flagrant actualitat em referiré al panorama político-social dels darrers anys i actual, que crec que posa en evidència meridiana el que vull dir.
No us sembla estrany que Europa occidental s’hagi mobilitzat tant -institucions públiques i religioses i persones privades- per atendre la població que pateix la guerra a Ucraïna i hagi acollit a casa seva les refugiades d’aquest país i no hagi fet el mateix amb altres que fugien d’altres guerres, en bona part fins i tot sospitosament ignorades, però igualment sagnants, com ara mateix les de Burkina Faso, Somàlia, Sudan, Iemen, Myanmar, Nigèria o Síria? A la gent que les pateix i fuig d’aquestes no solament no l’hem acollit, sinó que Europa els ha posat més difícil assolir la seva condició de refugiades (vegeu el Pacte Europeu de Migració i Asil, signat l’abril del 2024).
No us sembla estrany que els EUA i Espanya, que han parlat abans d’aquest estiu de genocidi sobre la població de Gaza per part d’Israel hagin seguit enviant armes al país genocida?
No us sembla estrany que els EUA i Espanya, que han parlat abans d’aquest estiu de genocidi sobre la població de Gaza per part d’Israel hagin seguit enviant armes al país genocida? Segons ElDiario.es, en una publicació del 13 de març de 2024, «El 11 de febrero se conoció por este diario que municiones fabricadas en España valoradas en 987.000 euros habían sido exportadas a Israel en noviembre. El ministro de Asuntos Exteriores, José Manuel Albares había dicho el 5 de diciembre en el pleno del Congreso de los Diputados que desde el 7 de octubre no se producían “operaciones de exportación de armas españolas a Israel”. También respondió a Àngels Barceló el 23 de enero en la Cadena SER que “ya se había producido” el embargo de armas por el que le preguntaba la periodista, y en la Comisión de Exteriores del Congreso aseguró que no se había producido ninguna operación de “venta de armamento”».
Val a dir que el ministre d’Afers Estrangers a què fa referència l’article d’ElDiario.es encara ho és actualment i forma part del govern del president Pedro Sánchez, el mateix que, en la seva darrera visita a Israel (novembre 2023), va dir-li a la cara a Netanyahu que el que Israel feia amb Gaza era un genocidi. Recordem que el darrer conflicte Israel-Palestina, el qual afecta sobre tot la franja de Gaza, començà l’octubre del 2023 i que Pedro Sánchez va viatjar a Israel el novembre del mateix any i que poc després Espanya va anunciar oficialment el seu suport a la creació d’un Estat Palestí (maig 2024).
I els EUA, a banda de ser conegut que és el primer país que nodreix d’armament a Israel, amb diferència i que és el seu principal aliat, el 14-08-2024 a La1 de TVE s’anunciava que acabaven de signar un altre pacte milionari en aquest àmbit.
Paga la pena en aquest context que ens plantegem, per exemple -i no és poca cosa- que Alemanya hagi tingut, a partir de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, tants problemes quant a les seves polítiques i manifestacions públiques de tota mena amb les qüestions que tinguin a veure amb els jueus i amb Israel. També ara, en relació amb el darrer conflicte a què faig referència. Que Alemanya segueixi patint complex de culpabilitat pel genocidi jueu en els seus temps de nacionalsocialisme ha d’impedir els seus posicionaments justos ara i de per vida? No cal recordar que els alemanys del temps de Hitler no eren ni molt menys tots nazis i que, com ja sabem per la Història, també molts varen patir persecució i exili. Però és un fet que pesa sobre Alemanya sencera, aquell complex de culpa. Tanmateix, quina culpa en tenen els palestins?
D’altra banda, en un altre ordre de coses, per què països i persones que es diuen i consideren demòcrates s’oposen a que la població sigui consultada en un referèndum?
Aquestes grans contradiccions les atien interessos, falsos o, si més no, discutibles culpes, però també, i molt sovint, ho fan les etiquetes maniquees, que tant fem servir en la nostra vida quotidiana: posem per cas, ser de dretes o d’esquerres, segons esquemes sempre massa simples que ens impedeixen dir veritats com punys per no ser titllats de… I això ens frena en el nostre impuls i en la necessitat imperiosa de ser justos. Molts prejudicis en són clars exemples: quan una persona en maltracta una altra cal perseguir-la per maltractadora; quan una n’assassina una altra, cal fer-li un judici, si cal engarjolar-la o, també si cal, expulsar-la del país per assassina. No perquè sigui musulmana o tingui la pell de color fosc, sinó perquè és maltractadora o assassina, com qualsevol altra del país o nacionalitzada que actua així.
Els crims són els crims; no poden ser exculpats ni justificats per haver crescut en un altre context cultural. Si ho justifiquéssim, també hauríem d’exculpar dels feminicidis a tots els homes que maten les seves parelles, tots els crims i maltractaments masclistes, amb l’argument que han estat educats en un context d’absoluta cultura patriarcal. La injustícia és i serà sempre injusta, el crim sempre és un crim. Just és, també en el marc de les democràcies -dins del qual es produeixen grans injustícies, fins i tot emparades per les lleis- no callar i sortir al carrer per tal de contribuir a millorar i ampliar el marc democràtic. Just és protegir el desemparat, just és acollir a qui fuig de persecució política, de desastres ecològics o naturals i de guerres. Just és tenir cura, arreu i a casa nostra, dels Drets Humans, impulsar-los i no restar muts quan es transgredeixen.
