Vacances

El temps de repòs en el treball existeix des que els humans es van fer ramaders i agricultors. Alguns d’ells tenien èpoques de l’any amb més feina i d’altres de descans, encara que relatiu. Els altres s’organitzaven de manera que poguessin dedicar-se a, com a mínim, dos tipus de conreu diferents, o a dues activitats complementàries en el temps, per tal de poder subsistir.

A l’Europa medieval les universitats van començar a fer unes “pauses” a l’època estival. D’aquesta manera, els estudiants podien treballar al camp durant les collites. Precisament, avui dia, aquesta llarga pausa estival és la que encara es manté en el sector docent. Tanmateix, les vacances, tal com les entenem en dret laboral, van aparèixer molt més tard a conseqüència de la revolució industrial. En aquell moment, l’organització del treball va sofrir una crisi que va fer que les relacions i condicions laborals canviessin completament.

La tecnologia energètica i mecànica van aportar les màquines i les fàbriques, el capitalisme només tenia en compte la producció i els beneficis econòmics dels amos, sense cap consideració social respecte a les altres persones. Durant la industrialització, hi treballaven nens i gent gran cada dia de la setmana en jornades de més de dotze hores. La situació va ser tan penosa per a la classe obrera que al segle XIX van començar a organitzar-se entre ells per a lluitar per una vida més digna. Va desenvolupar-se un moviment obrer i el sindicalisme, i alguns nous economistes van començar a introduir factors socials i humans a les seves teories.

Per contra, l’alta burgesia es començava a permetre èpoques de vida sense treball, imitant temporalment a l’aristocràcia. Alguns anaven a residències d’estiu i a balnearis de cures de bellesa i salut. Mentrestant, els obrers començaven a reivindicar una qualitat de vida mínima i a posar sobre paper les bases per a poder crear conceptes com la limitació de la jornada laboral o les vacances, tot i que encara estaven molt lluny de fer-les realitat.

De fet, ni tan sols la idea de vacances existia abans del segle XX.  Només a partir dels anys vint del segle passat es va començar a comentar, de manera encara dispersa, alguna cosa que a poc a poc aniria prenent cos fins a poder assimilar-ho amb allò que avui entenem per vacances. Les primeres vacances retribuïdes als treballadors no van començar a existir fins als anys trenta, gràcies al Front Popular. Cap als anys quaranta, el dret a les vacances es va difondre a més grups de treballadors. A l’Estat espanyol són un dret constitucional des de l’any 1978, però no oblidem que en alguns països encara no existeixen. 

És sabut que, molt lentament, aquesta situació ha anat millorant. I així ho farà sempre que la Humanitat vagi madurant integralment amb bons líders de masses. Tanmateix, aquests líders avui no hi són. Quina és la tendència actual? Pluralitat total. Necessitem nous conceptes de vacances davant de la setmana de quatre dies de feina, el teletreball, el nou món digital, l’esclavatge de sous baixos, etc. On ha quedat el “no te’n portis la feina a casa!”?

Cito  un text del gran psicòleg de les profunditats,  C.G. Jung (1875-1961), els parèntesis són meus:  “Moltes neurosis (és a dir, inadaptacions a la realitat diària) estan basades principalment en la incapacitat de percebre les exigències de l’ànima (la interioritat); incapacitat deguda a les quimeres puerils  de caire lluminós (el Peter Pan). Seria ja hora que l’afer psicològic actual (el món psiquista) admetés que no és qüestió de dogmes o professions de fe sinó que es tracta de l’actitud religiosa (la qualitat humana profunda o també el procés de maduració integral) que és una funció psíquica important, enorme, incommensurable i  pel que fa indispensable el sentit de la continuïtat  històrica (cal fer nous relats dels Pobles)”. 

D’alguna manera, a la societat actual li manca un relat que animi: l’Ànima, allò que anima, inspira, empeny, impulsa, energetitza  o l’alè vital. Dic d’una altra forma: les vacances impliquen desconnectar  de la voràgine diària del treball o quelcom semblant per tal de poder dedicar temps a un mateix de tal forma que es pugui despertar i veure quina és la realitat (o un dret, segons comentàvem anteriorment). Però, el té tothom?  Vet aquí la qüestió.

 Hom hauria de poder permetre uns moments al dia vacare per viure dignament. El terme ve del llatí, que vol dir lliure, res a fer. O en referència a l’indoeuropeu: buit. 

Davant d’aquesta pluralitat, cito un  pensament de Santiago Ramón y Cajal (1852-1954):  “El pitjor no és cometre un error, sinó tractar de justificar-lo, en lloc d’aprofitar-lo com avís providencial de la nostra lleugeresa i ignorància”.

I tu, què entens per vacances?  Només existeix la resposta personal des del seu metre quadrat. I si no tenim pensament crític propi, sinó que som marionetes dels sistemes de dominació en ple segle XXI. Cal ser realistes, no il·lusoris, però sí il·lusionats.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *