El cinquè aniversari de la guerra a Ucraïna ha arribat en un moment en què els països de la Unió Europea —però també d’altres països europeus com el Regne Unit— es plantegen per primer cop sortir, en termes de defensa, de la tutela que els Estats Units han exercit des del final de la Segona Guerra Mundial dins el paraigües de l’OTAN. Cada cop sorgeixen més veus arreu d’Europa en el sentit que, malgrat a ningú li agrada alinear-se amb el discurs bel·licista i gastar recursos públics en aquest àmbit, ens convindria preparar-nos més adequadament (i fer-ho de forma conjunta) per defensar-nos de l’amenaça que suposa Rússia avui, país que no cessa en les seves provocacions a la UE mentre en segueix bombardejant un altre que, a més, ocupa parcialment. Però això ens planteja un dilema ètic de proporcions majúscules: hem de deixar enrere la nostra voluntat pacifista? L’única solució és l’ús de les armes?
De cap de les maneres. Cal seguir fomentant la cultura de la pau, per un costat, i la diplomàcia i la negociació, per l’altre, com a forma de resoldre els contenciosos entre països. Però, alhora, també s’imposa l’evidència que necessitem elements de coerció davant aquells que, com la Rússia de Putin, pretenen enfonsar el nostre sistema de valors, imperfecte i incomplet, però profundament humanista. Un sistema de valors pel qual si algú es troba malament enmig d’un carrer esperem que sigui rescatat per una ambulància. Un sistema on totes i cadascuna de les persones tenen la mateixa dignitat, on no primi la llei del més fort. Si vis pacem, para bellum?
Si vols la pau, prepara’t per la guerra?
