Segons un estudi de la Universitat Estatal de Pensilvània (EUA), de mitjana el 91 per cent de les preocupacions que tenim no es produeixen. Vivim massa atemorits? L’escriptor, Bernat Castany, finalista del Premi Anagrama d’Assaig pel seu últim llibre, Una filosofía del miedo (Anagrama), ens proposa pensar les nostres pors.
D’on sorgeix aquesta fascinació per la por?
És un tema molt present a la nostra societat. Com que jo l’havia viscut tant en el meu entorn social com personal, tenia ganes de pensar-hi, entendre’l i dedicar-hi temps.
Com en qualsevol assaig, parteix de la reflexions o teories que han fet anteriorment altres filòsofs, però quin canvi de paradigma proposa per entendre i aproximar-nos a la por?
Hem de distanciar-nos de la psicologia i de l’autoajuda. Cal retornar a les arrels més clàssiques de la filosofia. Com molts altres, la por és un tema que s’ha estudiat i s’ha pensat molt des dels inicis. N’han parlat Epicur, Plató, Lucreci i altres. Em semblava que ells tenien moltes coses a dir encara, que s’havien de rellegir. Si alguna cosa hi ha de nou en aquest llibre és que, sobretot, rescata allò que és vell.
Entre altres reptes, es va haver d’enfrontar a la definició de la por com a concepte. Definir no sempre és fàcil, però la pregunta és obligatòria. Què és la por?
Hauríem de parlar en plural. Què són les pors? Es poden distingir dos tipus de pors: una por normal i una por patològica. La por normal és una espècie de sistema d’alarma que és necessari i que ens ajuda a donar-nos informació ràpida, instant-nos a actuar d’una manera molt efectiva. El problema és quan aquest sistema d’alarma es desajusta i sorgeix la por patològica. Això fa que aquest sistema salti massa aviat, o que l’alarma no s’apagui, o no que no ens deixi actuar, etc. I aquí és on comença el problema. No es tracta d’eliminar totes les pors, perquè moltes d’elles són funcionals i necessàries, però sí d’intentar evitar que aquestes s’exagerin.
Hauríem de tenir por de la por?
Sí, sobretot de la por patològica. De la normal no, ja que hem de conviure-hi. Com dirien els filòsofs, tenir por és una condició de possibilitat, de ser valent. És a dir, si no tens por, no pots ser valent i no podem parlar de valor. Per tenir coratge, has de sentir por. Un exemple. Hi ha pors que apareixen de forma evolutiva en els nens quan són necessàries. La por a les alçades apareix quan aprenen a caminar, no abans, ja que és inútil perquè no poden caure. I, posteriorment, desapareixen. Veiem doncs com aquesta por és funcional i necessària. El problema és, com deia, quan aquestes pors es desajusten i quan s’utilitzen des de la manipulació política, personal o social.
Utilitzem la por com una mena de protecció personal?
La veritat és que sí. Que el 91 per cent de les persones tinguin por de coses que no han passat, confirma de manera científica allò que els filòsofs diuen des de fa temps. Montaigne, en els seus Assajos, insisteix que la majoria de coses que l’han angoixat al llarg de la vida no s’han produït. No es tracta de viure sense cap tipus de por, ja que també pot ser perillós, però sí d’intentar ajustar la informació que aquesta ens dona.
Molts cops associem la por a un sentiment individual. Podem parlar de pors col·lectives?
I tant! Les pors col·lectives són un factor importantíssim per comprendre la història i els moviments polítics. L’angoixa és una sensació que ens indica que alguna cosa dolenta et pot passar sense saber quina és la causa ni el mal que la pot provocar. En canvi, la por té una causa molt més concreta i el dany també és molt més evident. L’angoixa no genera una acció de resposta, perquè no saps què fer, però la por sí. Allò que alguns historiadors han vist és que en èpoques on la societat està posseïda per angoixes molt profundes, els actors polítics converteixen aquestes angoixes indefinides en pors concretes per tenir una sensació errònia de control. Una angoixa indefinida podria ser el canvi climàtic, una crisi econòmica, la globalització o un moviment de població. Tot això genera una sensació d’inquietud que pot convertir-se en pors, molts cops imaginàries, però també molt concretes.
La por és una emoció contagiosa. Com es pot aturar aquesta transmissió?
Hi ha factors objectius i subjectius. Respecte els primers, si ajudem amb determinades polítiques a què el patiment de la gent sigui menor, l’angoixa baixarà com també la transformació d’aquesta en pors concretes. Respecte als valors més subjectius, aquí hi entra l’educació i els enllaços socials que tinguem. M’agrada molt una cita de Max Aub que diu: “el contrari de la por és la solidaritat”. Avui dia, la por i l’angoixa han augmentat perquè com que el teixit social està una mica desfet, ens sentim a la intempèrie. Hem de treballar els factors objectius amb polítiques de protecció i promoure la cultura, l’educació i el lligam social.
Vostè en el llibre parla de ‘traficants de la por’. Qui són i quins perills o conseqüències provoquen?
De traficants de la por n’hi han hagut de tot tipus. Durant molts segles, les esglésies venien documents on, en funció del que pagaves, passaves més o menys temps al purgatori. Es monetitzava la por. Ara es trafiquen i es corren altres pors: la por als estrangers, al caos, a la crisi econòmica, a l’atur… Tot això es potencia des de diferents punts de l’espectre polític i s’intenta convertir en vots.
En podem extreure alguna cosa bona de la por?
Sí. La por és condició de possibilitat del valor. Sense ella no podem tenir valor. A mi m’agrada molt una història que explica Immanuel Kant a la Crítica de la raó pura quan parla d’un colom que està volant. Quan vola sent la resistència de l’aire de les seves ales i pensa que en el buit volaria més ràpid, però en el buit és impossible volar, necessitem la resistència. Hi ha molts límits i aquests límits són també condició de possibilitat. Són la resistència i el que, en aquest cas, ens permet volar, viure.
