El multimilionari nordamericà ha temptat el govern català amb milers de llocs de treball, però a canvi demana un tracte de favor de molt mal acceptar.
A mitja tarda del 21 de febrer, un Mercedes de color gris sortia del Palau de la Generalitat, a Barcelona, envoltat de càmeres. A dintre, un home de cara rodona, amb camisa blanca i corbata lila somreia després d’haver-se reunit amb Artur Mas i els consellers Andreu Mas-Colell i Lluís Recoder. L’home de la corbata lila, el magnat dels casinos i hotels Sheldon Adelson, acabava de negociar la instal·lació d’un macrocomplex del joc a Catalunya.
Adelson va néixer el 1933 a Dorchester, un barri obrer de Boston, en una família jueva que havia emigrat d’Ucraïna. El seu pare era taxista i, quasi 79 anys més tard, ell es presenta com “el jueu més ric del món”, té la vuitena fortuna dels Estats Units i la setzena de tot el planeta, amb un patrimoni de més de 21.000 milions de dòlars.
La seva carrera cap a la fortuna va començar quan tenia només dotze anys i dormia a la mateixa habitació que els seus pares i els seus tres germans. Gràcies al préstec d’un oncle va adquirir el dret a vendre diaris a les cantonades i, posteriorment, va vendre sabons als hotels, va fundar una empresa de productes per netejar vidres i va fer de mitjancer hipotecari. Amb 45 anys va crear la fira d’ordinadors més gran del món, Comdex, que al cap d’uns anys es va vendre per 800 milions de dòlars. L’any 1989 va entrar al negoci hoteler comprant un hotel de Las Vegas, que va tirar a terra per convertir-lo en una rèplica de la ciutat de Venècia, i als hotels hi va sumar els casinos, que té repartits entre els Estats Units i Macau.
Pocs havien sentit mai el nom de Sheldon Adelson fins que es va conèixer la seva intenció de construir un complex d’hotels i casinos a imatge de Las Vegas. El pla d’Adelson preveu ni més ni menys que una inversió d’entre 15.000 i 18.000 milions d’euros durant els propers anys, construir dotze hotels resort i sis casinos i generar 160.000 llocs de treball directes i 90.000 més d’indirectes. A canvi, demana canviar l’Estatut dels Treballadors i la Llei d’Estrangeria, dos anys sense pagar impostos ni Seguretat Social, avantatges fiscals, exclusivitat del negoci, més infraestructures i anul·lar la Llei antitabac a l’interior dels casinos.
El de l’oferta i la demanda és un dels models econòmics més coneguts. Ara a casa nostra –i no sembla que tingui perquè canviar a curt termini-, hi ha poca oferta de feina i, en canvi, molta demanda. En aquest context, com un deus ex machina del teatre clàssic, Adelson ha aparegut del no res amb milers de temptadors llocs de treball a la butxaca. La qüestió ara és quin preu estem disposats a pagar.
