Cada dia surt un autobús de Càceres fins a Santa Coloma de Gremenet. És fruit de la relació entre Catalunya i Extremadura, arran de la immigració dels 50 i 60.
Recordo un noi, es deia López. El 1957 va ser company meu de pupitre a l’escola. Dels tres-cents que érem només un no era català i va seure al meu costat. Aleshores no havíem sentit mai cognoms ara tan corrents com: García, López o Gutiérrez. Els immigrants que a finals dels anys 50 van començar a venir a Catalunya des de Múcia o Extremadura van ser coneguts com ‘els altres catalans’. Parlant de cognoms… He descobert que cognoms que nosaltres assimilem com a catalans ,com Duran, de procedència germànica, ‘Durand’, també els trobem a Múrcia. Per entendre això hem de recular en el temps. El 1265, l’exèrcit català comandat pel rei Jaume I va conquerir el Regne de Murcia en mans dels cabdills musulmans. Després, en un acte de generositat, el rei català va cedir Múrcia a l’Alfons X el Savi, rei de la Corona de Castella a petició de Violant d’Aragó i Hongria, muller del rei Alfons i filla del rei en Jaume. I aleshores molts soldats catalans es van quedar en terres murcianes.
Entrant a múrica per cartagena
Baixo de l’Euromed que ens ha portat des de Barcelona a Cartagena, un gran port naval militar. El lligam que tinc amb la ciutat ve del meu avi Cristòfol, que el 1898 –amb 18 anys– va ser destinat com a soldat a aquesta ciutat on el varen embarcar cap a Cuba per lluitar per la independència de la corona d’Espanya. Va ser una desfeta, milers de soldats varen morir, però el meu avi va tornar sa i estalvi. A Cartagena encara resten molt monuments dels “heroics” soldats. A la meva segona estada a Cuba, el 2007, a la ciutat de Santa Clara, vaig comprar un llibre, Impresiones de la guerra de independència, de José Isabel Herrera, que narra els combats de l’any 1896 a 1899, entre els soldats obligats a lluitar a Cuba i els “criollos” i negres cubans que lluitaven per la llibertat. El llibre fa posar la pell de gallina.
De Cartagena a Cehegín s’hi va amb autobús. Cehegín actualment té 16.000 habitants, dels quals 246 són immigrants. La ciutat viu del marbre, dels albercocs i de la pagesia, però els anys 60 milers de persones van anar a cercar feina a altres terres; més de 1.500 juntament amb el seu alcalde s’establiren a Mataró. El motiu va ser que molta gent feia espardenyes, cordes i altres estris d’espart. En aparèixer les fibres sintètiques de niló, l’espart va anar a menys i bona part de la població se’n va anar. Cehegín està edificada dalt, d’on sobresurt l’església.
A prop es troba la ciutat de Caravaca, famosa per les festes de la Creu i per un “miracle” que va passar el 1250 durant el domini de la ciutat pels cabdills àrabs del Regne de Granada. D’una ciutat a l’altra la cobreix la línia d’autobusos Carreño.
Arribem a Càceres. Una part de les cases i carrers de la ciutat s’assemblen molt als carrers del barri de Cerdanyola de Mataró, ja que molts extremenys varen venir a viure a Catalunya els anys 60. Càceres no és una ciutat bonica, però té un centre declarat el tercer conjunt monumental d’Europa. Abans de deixar Extremadura cal anar a Las Hurdes on encara és conserven les petjades dels pobles més primitius d’Europa. Cada dia surt un autobús de línia que cobreix Càceres amb Santa Coloma de Gramenet.
