Conversem amb Manuel-Reyes Mate (Premi Nacional d’Assaig, 2009), un dels filòsofs espanyols que més ha reflexionat sobre la dimensió política de la raó i sobre el paper de la memòria.
En quin moment de la història hem de trobar l’origen de la correcció política?
L’expressió political correctness apareix a principis dels 80 als Estats Units per denunciar la pretensió hegemònica de la revolució conservadora que volia entronitzar el neoliberalisme com “la fi de la història”. Anècdotes a part, la correcció política sempre ha existit, però amb altres noms. Nietzsche, per exemple, parlava de l’Aidos, definida com “l’emoció o el terror d’ofendre als déus, als homes i a les lleis eternes”. Sinònims? El “què diran”, la doxa, les regles per a triomfar… Sempre ha existit un estereotip sociocultural imposat per la majoria que constreny la conducta dels altres.
En general, en el pensament políticament correcte es tenen més en compte les emocions que la raó i la lògica?
Recórrer a les emocions és fonamental per neutralitzar la racionalitat crítica. Christiane Rochefort, l’autora de la famosa novel·la El repòs del guerrer, explica que es va quedar sense publicar quan va decidir escriure no per generar plaer sinó per generar reflexió. Però el pensament políticament correcte no és ingenu. Té una estratègia teòrica, basada en el càlcul o en allò que els filòsofs anomenen la raó instrumental. A Teresa d’Àvila, per exemple, la volien fer, després de la seva mort, santa i doctora. Doncs bé: per aconseguir-ho van haver de fabricar-li una biografia a l’estil barroc que aleshores es portava i així va desaparèixer de la seva vida tot allò que els va semblar inconvenient. Per exemple, perquè pogués ser considerada “la santa de la raça”, no hi havia ni rastre de la seva sang jueva.
L’origen de la correcció política era acabar amb els prejudicis i la discriminació. Avui encara té aquesta funció?
L’objectiu actual és consolidar el poder polític o el sistema econòmic d’una minoria i perquè això passi cal aconseguir convèncer la majoria que això va a favor del seu interès i aferrar la capacitat crítica, ja que només aquesta podria demostrar que “el rei va nu”, és a dir, que el que presenten com a bé públic és molt particular.
Això vol dir que avui la correcció política no afavoreix la convivència?
Per a poder conviure cal coincidir. No tot acord és dolent per principi. Al contrari, de fet, no parlem per entendre’ns, és a dir, per arribar a una entesa? I aquest acord raonat inclou el respecte al dissident, perquè qui raona és conscient dels límits del seu propi raonament. El problema és quan la coincidència no és el resultat d’un ús responsable de la llibertat o de la raó crítica sinó de la pertinença a la tribu. Aquesta identitat tribal no atén a raons sinó a sentiments, tòpics o prejudicis que considera el dissident o al diferent, un enemic. En aquest sentit, el romanticisme va ser molt il·lustratiu.
Per què?
Durant aquest moviment hi va haver qui —com va ser el cas del filòsof alemany Herder—, per oposar-se a la política napoleònica que volia imposar com fos a Europa una política basada en els ideals revolucionaris de llibertat, igualtat i fraternitat, no se li va acudir res més que convocar elements tan irracionals com la sang i la terra, o tan passionals com la religió i la llengua. I amb aquesta quàdrupla es va forjar un tipus d’identitat nacional que per les seves creients encarna la correcció política i no afavoreix certament la convivència.
En aquest moment és exagerat afirmar que la correcció política s’ha convertit en una tirania?
La correcció política, quan més discreta és la seva presència, més tiranitza. En aquests moments la seva tirania és particularment extrema. Avui la correcció política es pot anomenar de moltes maneres, però, en aquest moment, allò que la caracteritza és haver segrestat el temps. Cal tenir en compte que cada societat té un ritme diferent: el ritme de l’Edat Mitjana discorria a pas de l’home; la música de Beethoven, a la velocitat del tren; la de Mahler, al de l’avió. El nostre ritme és el d’internet, que circula a la velocitat de la llum. El temps que valorem és el de la instantaneïtat. Això explica la tirania de l’instant. Avui, val allò que impacta, el xoc. El valor més important d’una notícia, fins i tot sent falsa, és que agiti. I això significa la mort de l’experiència (que suposa un temps lent per poder digerir l’esdeveniment) i el triomf de les vivències que són com un xoc. Aquesta tirania de l’instant priva de valor i de significació el passat i el futur. Això explicaria, per exemple, perquè la nostra societat està pensada per a joves i sans, no per a vells o malalts, tampoc per a les generacions futures. La tirania de les xarxes socials afecta la qualitat dels discursos: d’una banda, premia l’ocurrència sobre el raonament i, de l’altra, afavoreix des de l’anonimat la crítica despietada.
Segons vostè quines raons poden explicar la consolidació i domini del pensament políticament correcte?
La correcció política compta amb una base que inclou fins i tot aquells que volen desfer-se de la seva influència. Fa uns dies El Roto publicava una vinyeta molt il·lustrativa. Sobre el dibuix d’un imaginari profeta figurava aquest text: “He trobat la vacuna!”, diu el profeta. “Quina és?” li pregunten. “Una altra forma de viure”, els respon; però el prenen per boig. La vacuna contra la covid-19 és “una altra forma de viure”, a la qual ningú vol renunciar. Ningú vol privar-se del cotxe, la possibilitat de viatjar sense límits, el consumisme… és a dir, ningú vol renunciar a una forma de vida que anomenem “progrés”. Ara bé el progrés convertit en un model d’existència no és gratuït perquè suposa un espoli de la natura i el sacrifici dels més febles. Aquesta forma de vida explica la devastació del virus doncs considera, en nom del sacrosant principi del benefici, que les despeses en la sanitat pública són un malbaratament. Doncs bé, la ideologia del progrés és també una de les que honestament combat el virus, d’aquí la dificultat d’intentar acabar amb ell. La vacuna consistiria en una forma de vida més respectuosa amb la natura, més austera, amb menys cotxes i creuers i alguna cosa que encara no comprenem. Per això al profeta d’El Roto el prenen per boig.
Hi ha persones que denuncien que hi ha temes que queden fora de l’agenda, del debat polític per no ser políticament correctes. Hi estaria d’acord?
Per entendre els límits que imposa la correcció política no només a l’agenda política sinó a l’exercici de la llibertat, caldria parlar de l’abast de la crítica. Confonem crítica amb l’actitud del crític que jutja una peça teatral, per exemple, a partir dels seus propis criteris. Aquests criteris, per molt crítics que siguin, esdevenen el tribunal de l’obra de l’artista. En això prefereixo seguir Walter Benjamin, el qual entenia la crítica com l’expressió de les exigències de la pròpia obra d’art. En un drama, per exemple, calen personatges que demanin realitzar-se. La crítica consisteix a acompanyar-los fins al final en el seu desig de plenitud. A la correcció política no li va aquesta exigència crítica ja que no reconeix més realitat que la que ella mateixa projecta. No sap escoltar.
A nivell personal i col·lectiu quines eines tenim per escapar d’aquesta possible dictadura del políticament correcte?
Un professional amb tècniques heterodoxes pot anar en contra de la doxa dominant; però aquesta mateixa persona, com a ciutadà, pot posar per davant la pertinença tribal al valor de la persona; i, culturalment, pot estar totalment imbuït de la ideologia mundial del progrés. Cal estar atents i desenvolupar molt sentit autocrític. Per alguna cosa Kierkergaard deia: “l’individu es pot equivocar, però la massa sempre s’equivoca”. Tampoc està malament la invitació de Benjamin a “raspallar la història a contrapèl” perquè la història que ens expliquen oblida més que transmet. Per escapar de la tirania de la doxa, res com el judici. Per alliberar-se de la pressió del ramat, res com descobrir l’autoritat de l’altre.
