A La Muntanya Màgica, l’escriptor Thomas Mann descriu la història d’un jove d’Hamburg, Hans Castorp, que viatja en ple mes d’agost a Davos Platz, a la regió dels Grisons a Suïssa. Hi va a visitar el seu cosí Joachim Ziemssen, que fa una cura al sanatori Berghof de dalt de la muntanya. El llibre té més de nou-centes pàgines. L’escriptor recomana al lector que, abans de començar a llegir, s’ho prengui amb calma, perquè la lectura pot durar molts dies. Potser fins i tot molts anys.
Vaig llegir per primera vegada aquesta novel·la quan tenia vint anys (la majoria de les grans lectures de la meva vida van arribar als vint anys, com els inicis dels viatges). Sempre més he rellegit La Muntanya Màgica durant les vacances. Faig vacances a l’agost, el mateix mes de l’any en què el protagonista surt de viatge des d’Hamburg. I segueixo rellegint mentre passin els anys. Cada vegada trobo alguna novetat: un detall que em va passar desapercebut, una escena que abans no m’havia cridat l’atenció, un personatge secundari o una frase petita, de les que s’esmunyen a l’hora dels àpats, en els passadissos al capvespre, entre les mantes i les gandules de les cures de repòs al balcó. Aquest estiu passat vaig descobrir els menús, en els quals no havia parat esment: com l’autor descriu amb precisió què s’hi menja allà dalt cinc vegades al dia.
Lluís Duch deia que la lectura té a veure amb la biografia de cadascú: l’ofici de ser home o dona entrant en dialèctica amb el text, anant vers el passat per comprendre un present que defineix a cadascú en els esdeveniments de la vida, el conjunt de coses que ens han arribat més o menys, que han tingut un efecte en la nostra manera de veure el món, de fer-se present gràcies a la perspectiva d’una escriptura narrada. Tots nosaltres fem del nostre viure una història pròpia, com la de Hans Castorp enfilant-se a la muntanya, coneixent-ne els estranys habitants, descobrint-hi la passió pel coneixement de les coses sense intermediacions, pouant en la seva naturalesa de jove “altament civilitzat” com el defineix Thomas Mann. Rellegir és una estranya activitat que ens atravessa: tornem al mateix per tastar una altra cosa, un deliri punyent que ens allunya del que ja havíem vist una vegada i una altra.
Avui diuen que tenim un problema amb la lectura, perquè és una activitat lenta, pausada, que no va directament al desenllaç. És exactament així amb La Muntanya Màgica: conec molt poca gent que hagi arribat al final. S’entra tan intensament i primmiradament en cadascuna de les escenes, de les converses, dels personatges, que al final en volem sortir, desitgem que passi alguna cosa de debò, no solament el pas dels dies, les portes que s’obren i es tanquen, els llindars que es creuen repetidament sense variacions, el fred que hi fa a les cambres. El món contemporani, més enllà de la civilització, ha oblidat què vol dir ser-hi sense bellugar-se gaire. Volem fugir endavant per no haver de fer esforços cap enfora: la relectura, en canvi, ens obliga a tornar al text, a desbrossar-lo, no pas obrint dreceres sinó aturant-nos en el llarg camí de llegir entre línies el que recordàvem una vegada haver entès diferent.
Rellegir és una forma de rectificació subjectiva. La relectura és una activitat excèntrica, en una època on tot ha de ser nou, començar i acabar per primera i última vegada. En l’etern retorn, en canvi, les novetats no apareixen immediatament, no les veiem clares d’entrada, cal fer un esforç per reconèixer què hi ha de nou en el vell. Perquè no retorna mai el mateix. Així, d’aquesta manera, aprenem a descobrir l’incert en el que semblava tan segur i definitiu, tan evident. Llavors albirem la novetat en el llibre groguenc obert tantes vegades, esperant trobar quelcom que desconeixem estar cercant però que treballa per dins.
