Entre una persona i un gos

L’altre dia vaig veure una noia que patia. Patia perquè el seu gos estirava la corretja volent marxar en direcció a algun lloc que no vaig arribar a veure. Potser era un gat, un altre gos o un tros de menjar. La noia feia cara entre orgullosa de la força del gos i espantada, perquè no sabia si podria amb ell!

Vaig recordar que Sigmund Freud era un amant dels gossos i vaig decidir buscar entre els seus textos a veure què en deia. Vaig trobar els següents fragments: “…aconsegueixes explicar els motius del fet que es pugui estimar un animal amb tanta intensitat; es tracta d’un afecte sense ambivalència, de la simplicitat d’una vida alliberada dels gairebé insuportables conflictes amb la cultura, de la bellesa de l’existència completa en si mateixa”.

“Prefereixo la companyia dels animals a la companyia humana. Són més simples. No pateixen d’una persona dividida. L’animal és cruel, salvatge, però mai tindrà la maldat d’un home civilitzat. Aquesta és la venjança contra les restriccions que la societat els imposa… molt més agradables són les emocions simples i directes d’un gos en moure la seva cua, o en lladrar expressant desplaer. Les emocions d’un gos ens recorden a les dels herois de l’antiguitat. Pot ser per això que inconscientment posem als nostres gossos noms d’herois com Aquiles o Hector”.

“Un pacient em va explicar que tenia una gossa de mascota, i que cada vegada que el seu pare arribava de treballar, ella corria a fer-li petons, pujant-se al moble; però una vegada la gossa, que es disposava a rebre com sempre amb petons al seu amo, va baixar del moble i no tornà a celebrar més l’arribada del seu amo. Quan varen descobrir que el seu pare tenia una amant, i els abandonà per ella, varen entendre perquè la gossa havia canviat tant. Els gossos estimen als seus amics i mosseguen als enemics; molt diferent de les persones, que són incapaces de l’amor pur i sempre barregen amor i odi”.

És cert que si eduquem correctament un gos, pot ser un bon amic per l’amo. Ens dona tranquil•litat, pot ajudar-nos en l’educació dels fills si els encarreguem d’algunes de les tasques de tenir-ne cura. Hem de domesticar cada gos, li hem de fer entendre que som nosaltres els amos, que si ens fa cas tot anirà bé i a partir d’aquí gaudir de la seva companyia i fidelitat.

Recordo un altre dia que vaig parlar amb un pastor que m’explicava que algunes famílies tracten als gossos amb massa amor, s’obliden que són bèsties, bloquegen la necessària domesticació i projecten en l’animal massa frustracions humanes. El pastor deia que ells són feliços quan obeeixen. Tot un tema!

Penso que els gossos ens acosten a la part salvatge que tenim tots, una part salvatge que no tenim completament perquè som humans però anhelem. El gos ens acosta a la part més natural de nosaltres mateixos i ens recorda que més enllà del que és humà, el bo i el dolent, formem part també de la naturalesa. Ens fan sentir que en la cultura, en l’intel·lecte, en la paraula, en tot això que ens fa humans, no s’acaba tot. Alguns els volen humans i per això a algunes pel·lícules els fan parlar. Quina dialèctica entre gos i humà!

Jordi Alcàsser és psicòleg i psicoanalista (www.jordialcasser.com)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.