En la meva prop de cinquantenària vida he conegut personalment quatre grans referents socials, polítics, culturals i espirituals que se’ns apaguen, però que curiosament “romanen més encara” que quan estaven plens de vitalitat: Lluís M. Xirinacs, Jaume Botey, Pere Casaldàliga i Arcadi Oliveres. Per la seva banda, Xirinacs mereixia fa temps una gran recerca sobre la seva admirable trajectòria, i en Lluís Busquets va escriure una àmplia biografia molt merescuda.
La seva aportació a la noviolència, a la lluita per la democràcia i la pau, i la defensa del fet nacional català, l’han fet un home que no deixava indiferent. Hi ha qui l’ha definit com el Gandhi català, però el cert és que va ser l’únic català candidat al Premi Nobel de la Pau.
En Jaume Botey ha estat un home de base i de fons, que impulsava molts projectes que omplia de sentit: l’objecció de consciència, una Església oberta i socialment transformadora, la seva lluita pels marginats i per la pau, la noviolència i la justícia social tant a Catalunya, com a Mèxic o a l’Iraq. En Pere Casaldàliga ha estat “el bisbe de Catalunya”; el gran referent eclesial, evangèlic, cristià però també social, polític i cultural. Home de compromís a fons i lluites fermes, de pau i bé, de recerca de sentit i de poesia afinada. Casaldàliga il·luminarà per sempre a molts catalans i brasilers.
Finalment, Arcadi Oliveres: l’home de totes les lluites, incansable que recorria el país de punta a punta donant xerrades que calaven al cor i al cap de molts joves, activistes, ciutadans en general que l’anaven a escoltar. La seva oratòria era tan clarivident com la bondat i generositat de la seva personalitat, i molts admiraven la seva capacitat de descobrir i denunciar perverses injustícies que s’amaguen en les estructures internes dels sistemes politicoeconòmics mancats d’ètica.
L’Arcadi està greument malalt, però la seva grandesa fa que sigui capaç de seguir enlluernant-nos, animant-nos a continuar les lluites a les quals estimulà tota la seva vida. Tots quatre seran referents per sempre, però l’Arcadi ens deixarà un tresor especial: a tota una vida d’entrega i compromís, afegeix una última lliçó, definitiva, humana i divina alhora, amb el seu comiat, que és la culminació de tota una vida i la síntesi de totes les seves lluites. Aquest tram de vida encara el fa més referent per sempre!
