Dignificar la mort per morir dignament

Escric això tot just després de comprovar la darrera actualització que fa el GlobalMap de la Johns Hopkins University i que detalla tant el nombre d’infectats per la Covid19, com el total de víctimes mortals que la pandèmia ha provocat. Al món 2.805.972 persones han mort per causa del virus. A Espanya -en el top 10 global- 73.305 persones han mort, de les quals 13.251 han perdut la vida a Catalunya. Tanco la pestanya de la Johns Hopkins perquè l’actualització permanent pot desquadrar-me el balanç d’un moment a l’altre.

Un dels grans èxits de la gestió pública i per tant comunicativa d’aquesta pandèmia, ha estat convertir la mort en una mena de balanç comptable semblant als valors borsaris, per exemple, que s’afegeix al gruix de la informació sobre la pandèmia com un apunt simplement estadístic. Els morts de cada dia passen com una exhalació, com una xifra despersonalitzada que tan sols es confronta amb les xifres del dia anterior per mesurar si la cosa va relativament millor o pitjor. Més o menys persones mortes que el dia, la setmana, el mes anterior, aquesta és la comparativa.

Aquesta despersonalització ha fet que morir de Covid ja no sigui ni un esdeveniment. Hem assimilat  el drama normalitzant-lo com un efecte més d’aquesta maledicció bíblica que ens ha tocat viure i que afecta sobretot l’economia capitalista -perquè la del petit botiguer i l’autònom precari ja no important tant- i el funcionament de les nostres vides quotidianes en major o menor mesura,-sobretot en el temps d’oci-. Ara toca parlar de les vacunes i no dels morts. Toca parlar de l’èxit i no del fracàs. Quin gran encert comunicatiu saber moure el focus convenientment perquè morir sigui tan sols un fet estadístic. La mort, tan present en altres temps, és ara convenientment apartada de l’escenari de la vida perquè la considerem un fracàs en les nostres societats benestants.

Fa molts mesos que s’adverteix d’una creixent crisi vinculada a la salut mental com a efecte col·lateral vinculat a la Covid. Ho saben tots aquells professionals que han estat i continuen estant en la primera línia de combat de la malaltia. També aquelles persones a les quals la malaltia els ha colpejat amb duresa la salut i han passat per situacions greus. I és clar, ho saben totes aquelles famílies que han perdut éssers estimats de manera inesperada i que en els moments més delicats de la pandèmia van ser privats d’una darrera mirada, d’unes paraules de comiat o simplement del ritual associat amb la mort, una dimensió terapèutica necessària per seguir endavant. Per a tots ells la mort res té a veure amb una estadística. La mort té rostre, no és anònima. És quelcom que han vist molt de prop i que associen amb tot allò que té a veure amb aquesta pandèmia devastadora. En són les víctimes reals. I amb la velocitat que gira el món fa que aviat oblidem les víctimes, les reals, i les encaixem en el gruix dels efectes col·laterals de qualsevol crisi.

Ja fa molt que anem als hospitals a morir. Aproximadament tres quartes parts de la població moren en un centre sanitari. Durant aquesta pandèmia, tot i que els protocols s’han anat adaptant i millorant amb el pas dels mesos, la mort ha arribat en soledat, amb l’acompanyament i el desbordament d’un personal sanitari que ens acompanya fins al darrer moment, però lluny del necessari afecte dels éssers estimats que serveix de guia i consol en els darrers instants de la vida.

Aquest acompanyament atorga als metges i al personal sanitari una responsabilitat que no para de créixer, no tan sols en el combat de la malaltia en la lluita per continuar vivint sinó també en la necessitat d’acompanyar i pautar els darrers moments de la vida per als malalts. Ajudar-nos a viure, en la mesura del possible i paradoxalment, ajudar-nos a morir quan el patiment o la degradació són  insuportables o en va.

Enmig d’aquesta situació d’anormalitat social, condicionats pels efectes de la pandèmia, aquest passat mes de març el Congrés de Diputats aprovava la llei de l’eutanàsia, una fita històrica que converteix l’Estat Espanyol en el cinquè país del món que regula el fet de morir dignament. Desencisats com estem de l’habitual política de desgast, d’enfrontament i de menyspreu, d’interessos particulars i no comuns, respirem esperançats en comprovar la utilitat de la política, el sentit dels grups parlamentaris i dels governs , en aprovar una llei que més enllà de l’opinió moral d’aquells que hi van votar en contra, atorga el poder i els mecanismes per aquelles persones que volen adoptar-la lliurement.

Malgrat aquests avenços de gran dimensió social i humanística, estem lluny de considerar la mort com una part de la vida. Ens passa quelcom molt semblant a la vellesa que ens acosta lentament a la mort. Ignorem quan esdevindrà el nostre final, però el sentim més proper que mai, quan la realitat ens demostra que no hi ha un límit, una edat més enllà de la qual la mort sigui acceptable. És massa tard per aprendre a envellir bé quan un és vell. Passa el mateix amb la mort. Per morir bé cal haver integrat d’una manera natural el fet de morir al llarg d’una vida plena. Aquesta és la gran assignatura pendent que tan sols els més virtuosos són capaços de gestionar amb solvència. Apartem la mirada, minimitzem els efectes, col·loquem un vel de distància cap a allò que representa i que és essencial en el viure. Saber dignificar la mort per morir dignament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *