Els veïns de baix: les noves olors

Manuel Mas, alcalde de Mataró entre 1983 i 2004, es referia moltes vegades durant el seu llarg mandat al fenomen de la immigració fent referència a les olors que aportaven els nouvinguts. Evidentment, en primer lloc, parlava de les noves llengües que ens arribaven, dels nous costums socials, culturals i religiosos… però finalment sempre acabava assenyalant “les noves olors” que ens brindaven. Les olors, sí. Què hi ha, a nivell de sentits, que ens arribi d’una forma més profunda, més estomacal, més visceral, que una olor? Probablement res. Res és tant evocador com les olors, sigui dit en positiu -una fragància- o en negatiu -la pudor de la brossa-.

Hi pensava fa una estona recollint la cuina quan he notat l’olor que venia de la cuina del segon pis: una família del Nepal -pare, mare i fill- s’hi acaba d’instal·lar i estaven cuinant. I com que nosaltres a casa, amb nens, sopem tant aviat, sempre quan recullo els estris del sopar em topo amb el que cuinen els veïns del segon, que acostumen a fer l’àpat nocturn una mica més tard. Era una olor d’espècies, aliena a nosaltres, que si anem a un restaurant nepalí segurament ens faria molta gràcia, però que quan la sentim a casa nostra… ens incomoda una mica. Té gràcia perquè si, com passava fa uns mesos amb els antics llogaters, sentia una forta olor de marihuana, tot i que també em molestava potser no m’incomodava tant com aquesta olor que he sentit avui. No se’m feia tan rar.

Tot i que la família té feina -sembla que treballen precisament en un restaurant nepalí de la meva ciutat- resulta que per poder pagar el lloguer comparteixen pis amb algú que no és del nucli familiar. Això deu explicar perquè, ahir a la mitjanit, sentia converses d’adults a un nivell que no era l’habitual fins ara -i molt menys a aquella hora-. Encara no hem acabat d’aclarir qui hi viu, de fet, al segon pis, però ens ha generat una certa estranyesa veure aquest matí un altre home d’aspecte inequívocament asiàtic sortir per la porta de l’escala amb una gran maleta, com si només hi hagués passat una nit, el qual no ens ha ni dit adéu. Tornarà? Estava de pas? Qui era?

En tot cas, la família de pare, mare i fill, a qui vam saludar fa un parell de dies, quan van arribar, no entenen un borrall de català ni sembla que tampoc massa de castellà, de manera que la comunicació difícilment serà fluida. Els vaig repetir per activa i per passiva que, si necessitaven res, no dubtessin en pujar a casa, al tercer, i truquessin a la porta. No sé si em van acabar d’entendre, espero que sí. De fet, pensàvem que aquell dia es quedarien ja a dormir i, en canvi, una estona més tard els vam veure sortir de nou per la porta del carrer; “no vindrem a dormir fins demà”, vaig entendre que em deien. Tot una mica confús.

Se’ls veu molt discrets, temorosos de relacionar-se amb nosaltres. Clar, treballen en una cuina, no de cara al públic, de manera que poques possibilitats de socialitzar-se deuen tenir. Entre el seu caràcter, les dificultats en el llenguatge i una certa aprensió que es genera quan el teu veí veus que no és “d’aquí”, es crea inevitablement un gap, un buit, una dificultat de trobada. Ens passa a la meva família, que no té excessius problemes en arribar a finals de mes i viu en un barri de classes mitjanes i populars, però que no és un dels focus d’immigració a la ciutat. Però és clar, em poso a la pell d’un “autòcton” que no té feina o té una situació econòmica difícil, que viu en un barri on la presència d’immigrants s’ha multiplicat per deu en vint anys i que probablement no ha tingut la sort de poder viatjar als països dels quals provenen els seus nous veïns i que, en saber dels nous veïns “que vénen de fora”, es queda neguitós. Doncs amb sinceritat us dic que el puc entendre una mica, francament. Més quan les notícies d’ocupacions il·legals per part d’algunes màfies promogudes per immigrants (que enreden a altres immigrants) estan a l’ordre del dia. “I si resulta que són d’una d’aquestes màfies?”.

“Racista, fatxa, contemporitzes amb els de Vox!” dirà algú, en llegir això. La resposta fàcil, demagògica, que no fa més que aprofundir en els problemes que genera -també- el fenomen migratori. Perquè sí, en genera, de problemes, la immigració, no caiguem en la temptació bonista de dir que és només un fenomen, una cosa asèptica, sense implicacions “carnals”. Que no vol dir que només generi problemes -que el meu fill coincideixi a la seva classe amb nens magrebins i subsaharians és quelcom que l’ajudarà a viure la diversitat d’una forma molt més espontània que jo, que no vaig viure aquesta circumstància, i per tant serà intrínsecament bo per a ell-. Però vaja, que també en genera. I Vox beu d’això, és clar. Però també s’aprofita, precisament, d’haver-se convertit en el perfecte boc expiatori, la palla en l’ull de l’altre que ens permet oblidar-nos de la viga als nostres ulls.

Convé no amagar el cap sota l’ala. Les noves olors a què feia referència al principi de l’article sovint ens espanten. Potser no sempre, o no a tothom, però sí a molts. I, si volem erradicar el racisme de la nostra societat, el primer que hem d’acceptar “els de tota la vida d’aquí” és que sí, que ho som, una mica de racistes. No ens n’hem de vanagloriar, però ho hem d’acceptar. Perquè és només a partir d’acceptar com som -i a admetre que no som tan progres ni tan guais com voldríem creure de nosaltres mateixos- que podrem començar a construir confiances amb els que han vingut a viure amb nosaltres a casa nostra, que hem de procurar que a partir d’ara sigui també casa seva, sens dubte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.