Reivindica que l’addicció és una malaltia crònica. Per què costa tant acceptar-ho?
No li posem el nom de malaltia perquè tots ho veiem com un vici que t’has buscat; jo m’ho pensava. Jo, fa dotze anys, no tenia aquesta informació i pensava que era una mala persona i un viciós i que tot aquest camí que havia recorregut me l’havia buscat jo mateix. Ara bé, quan vaig ingressar, em van explicar que tenia una malaltia crònica que no es curaria mai, però amb la qual podria conviure perfectament si feia les coses que havia de fer. Això no ho vaig aprendre fins aleshores i, per això, he volgut fer un llibre per poder explicar que hi ha una vida després de la recuperació. I haver de fer una recuperació no és un llast, sinó el contrari. Ara puc fer deu mil coses més que abans, quan tot estava dominat per la droga.
Farà deu anys que ho va superar, però és una malaltia per a tota la vida?
És una malaltia que s’estabilitza entre els dos i els cinc anys. Aquests són més o menys els anys que tardes a estabilitzar-la i a interioritzar-la. A vegades fèiem la broma que, en alguns casos, dos és el dos per cinc. I jo, aquest any, faré el dos per cinc. Però, és una malaltia que l’has de cuidar tota la vida. No pots parar al cap d’uns anys perquè ja estàs bé. No. És una part de tu que has de tenir molt present. Pensa que tens una al·lèrgia a les substàncies psicoactives i que, en el millor dels casos, et pot portar a la mort. Ara bé, normalment no tens aquesta sort i pots acabar en un caixer o bé anar perdut pels carrers. De fet, el meu final seria aquest. Per això, aquesta part l’has de cultivar sempre. Jo no deixaré mai de fer-ho per poder continuar portant aquesta vida que duc ara i que considero normal.
Conviure amb l’addicció implica cuidar-se. Fins a quin punt?
Sí, i tant. Ens hem d’estimar. He d’estimar la meva malaltia, i això ho ha de fer tothom amb la seva. Si la tens i no hi pots fer res, no li pots girar l’esquena, sinó que t’has de mentalitzar que la tens i l’has de cuidar. Si la cuides, podeu fer camí plegats perfectament.
Quines emocions són necessàries per tal que l’addicte vulgui superar-ho?
Malauradament, això depèn de l’addicte. Encara que hi hagi una família que l’empenyi a iniciar un tractament, si l’addicte no ho vol o no se li fa veure bé que té aquesta malaltia i que la tindrà sempre, no se’n podrà sortir. El que passa és que és un camí molt dur; no són flors i violes. Arriba un moment que t’arranquen l’amor de la teva vida, que fins aleshores ha estat la droga, i, de cop, et quedes sol, nuu, i no entens res. Et veus i no et coneixes i has d’aprendre a fer-ho tot. De nou, has d’aprendre a conviure amb la família, has d’aprendre treballar, has d’aprendre a fer l’amor… És un abisme molt gros. La incertesa, la por, la vergonya… totes aquestes emocions hi són. La malaltia et ven aquesta inseguretat per fer-te veure que “sense mi no podràs”.
I enmig de tot això, de tota aquesta voràgine emocional, hi ha el perdó.
Exacte, abans que res, t’has de perdonar a tu mateix perquè no eres conscient del que feies. Seria diferent si jo ara recaigués. En aquest cas, sí que seria culpable, perquè sé perfectament tot el que implica aquesta malaltia. Però aleshores, jo no ho sabia. I va ser fonamental que em perdonés. També has d’entendre que també hi pot haver algú que no et perdonarà mai; això també ho has d’acceptar. És a dir, l’acceptació també l’has de tenir molt present. Sigui per bé o per mal, has de poder acceptar que hi ha persones que potser et giraran la cara tota la vida.
Assegura que “la societat no està preparada per parlar amb un addicte recuperat”. A què es refereix?
Si a un addicte ja li costa acceptar que és un malalt; imagina’t a una societat a qui ni li va ni li ve. De fet, no se’ns veu com uns viciosos. La societat no està preparada per acceptar que l’alcohol és una droga legal que és a totes les cases, a qualsevol festa, i, fins i tot, a l’església, per dir-ho d’una manera, sense que la veiem com una droga com a tal. No ho tenim prou interioritzat. Em miren com si fos estrany quan dic que no prenc alcohol perquè en soc addicte. El primer que em diuen és: “I com t’ho passes bé?”. Ho entens? La societat es pensa que només t’ho passes bé quan hi ha alcohol pel mig i que sinó… impossible. I jo puc assegurar que m’ho passo molt millor ara que soc conscient de tot el que passa al meu voltant. Sí que arriba un moment en què potser la gent, en una festa, començo a veure que va passada de voltes amb l’alcohol i llavors és quan m’aixeco i me’n vaig tan tranquil·lament, elegantment. I, éa clar, l’endemà em desperto sense mal de cap i amb la consciència d’haver fet les coses tal com les vull fer. Però bé, tenim això: es considera que t’ho passes malament per no beure alcohol. I és molt trist que es pensi que si no hi ha alcohol no t’ho pots arribar a passar bé, francament.
Cal regular el consum de l’alcohol?
Del que estic convençut és que el que no hem de fer és practicar una llei seca. L’alcohol hi és, com també hi són les altres drogues, i posar-t’hi d’esquena d’aquesta manera faria que la cosa prohibida ens atragui més que la que és legal. El que s’hauria de fer és molta educació i explicar molt bé què és l’alcohol i el que comporta i posar-li el nom de droga, ja que ara mateix no el veiem com a tal.
El missatge és clar: se’n pot sortir.
És clar, la finalitat del llibre és mostrar que hi ha sortida. Aquests dies ho estic comparant amb la Divina comèdia de Dante. Comences a l’infern, passes pel purgatori, que seria el centre, i acabes al paradís. I és que, al final, sento que el meu viatge ha estat així. Has de tocar molt fons i tocar el punt més obscur de l’infern per gaudir del teu paradís.
