Ramón Esono, nascut a Nkoa-Nen Yebekuan (1917), localitat situada a la regió continental de Guinea Equatorial, va descobrir des de ben petit que tenia habilitat pel dibuix i com aquest podia ser una gran arma per expressar les injustícies d’aquest món. Al llarg de la seva trajectòria, Esono ha rebut diversos guardons. El darrer ha estat el Premi al Coratge 2017 de la xarxa Cartoonists Rights Network International, un reconeixement a la seva valentia davant les amenaces que pretenien retallar la seva llibertat d’expressió.
El seu nom de guerra com a dibuixant és Jamón y Queso. Per què?
Quan treballava pel Centre Cultural Francès tenia un cap, Pascal Lefrançois, que, com la majoria dels francesos, no pronunciava correctament el so de la lletra erra. I, en comptes de Ramón, tota l’estona em deia “Jamón”. Fins que, un dia que em va veure amb el meu fill, ens va saludar com a “Jamón y queso”. I en aquell moment em va semblar un bon homenatge mantenir el nom com a pseudònim.
Què representa per a vostè el dibuix?
El dibuix és la meva vida. Amb el dibuix puc explicar tot allò que no puc explicar amb les paraules. Si ens hi fixem bé, fins i tot la lletra ‘a’ és un dibuix. Per expressar aquest so, o qualsevol altre, també hem de plasmar-lo. Els cal·lígrafs també són dibuixants. El dibuix ho és tot.
Des de l’any 1979 Teodoro Obiang és president de Guinea Equatorial, el país on vostè va néixer. Com viuen els guineans que no formen part de l’òrbita del poder?
Per l’extensió del país, aproximadament 28.000 quilòmetres quadrats, i pel número d’habitants (1,2 milions), som un país relativament petit. I per això es diu que no hi ha classes socials, però no és cert. Quan certes persones arriben al poder, l’apliquen amb despotisme i falta de respecte perquè no entenen que estan barrejats literalment amb l’anomenada classe baixa de la societat. Però qui és la classe baixa a Guinea? Aquells que pateixen les conseqüències de la corrupció, el gran càncer de la societat de Guinea Equatorial.
Obiang porta quaranta anys al poder. Esperen algun suport internacional per acabar amb aquesta dictadura?
Els guineans sempre han defensat “una transició a l’espanyola” –“a l’africana” vol dir violenta i conflictiva i això és el que volem evitar–. Els governs internacionals potser també només donarien suport a aquesta via, perquè darrera d’aquests estats hi ha empreses internacionals, amb grans interessos a l’Àfrica. Ara bé, els presidents “negrers” dels continent són experts en usar els suports institucionals externs de què disposen. A Guinea hi ha ambaixades de molts països, però fan la vista grossa respecte el que passa al país.
Concretament Espanya, quina responsabilitat té en la realitat guineana?
Espanya, i no ho dic amb ressentiment en relació als dos-cents anys de colonització, ha de començar a ser responsable dels seus actes. Insisteixo, la principal opció dels guineans per canviar la seva situació és “una transició a l’espanyola”. Però si ara ens fixem en Espanya, tampoc creiem que estigui fent bé les coses a nivell intern. I mentre Obiang sigui oficialment president de la República de Guinea Equatorial, les relacions amb Espanya sempre seran cordials, bones, institucionals. Són relacions que es van formar en l’època colonial i avui es mantenen.
Tenint en compte que en aquests moments es parla d’una “Primavera africana”, aquesta possibilitat de transició la veu a curt, a mitjà o a llarg termini?
Les xarxes socials irrompen en un moment que Obiang ja porta molt anys en el poder i , per tant, ara es veuen possibilitats de canvi. Però no podem oblidar que cal assumir una responsabilitat en aquest tipus de canvi. També podria ser que Obiang (76 anys) morís en el poder i en aquest cas parlaríem d’un canvi de mans. Una possibilitat que no es pot descartar.
L’any 2017, després de viure a Paraguai i a El Salvador, vostè va tornar a Guinea per renovar el passaport i va ser detingut i empresonat al centre Black Beach, considerada “la pitjor presó d’Àfrica”. De què se l’acusava, exactament? Per què creu que va anar a la presó?
Es va fer una farsa de judici on se’m va acusar de falsificació i blanqueig de diners.
Qui hi ha darrera de la seva detenció?
Segons les nostres investigacions, l’ordre la dona algú directe de la família del president amb suficient poder a les institucions d’alt nivell. En tot moment és obvi que la detenció està basada en el meus dibuixos i que les acusacions de blanqueig i falsificació són una parafernàlia.
Vostè és autor de La pesadilla de Obi, un llibre sobre el dia que Obiang, un dictador amb una vida de luxe i marcada per la tirania, es desperta convertit en una persona comuna. I d’aquesta forma retrata la misèria que hi ha a Guinea i que poc té a veure amb l’aprofitament dels recursos econòmics de què disposa el país. Poc devia agradar aquest llibre al règim…
La meva activitat és pública. I la millor forma que tinc per explicar les coses que passen al món i al meu país, perquè afortunadament sóc lliure per fer-ho, és dibuixant. La única cosa que faig a la vida és dibuixar. I, evidentment, a Guinea Equatorial em coneixen per la meva obra.
Finalment, el gener del 2018, quan el cas es va internacionalitzar, la fiscalia va retirar els càrrecs.
Vaig tenir el suport de la meva família, suport internacional, de diversos partits polítics… i gràcies a tots aquests suports l’infern es va acabar. Jo estava a la presó per un delicte que no havia comès, per això la campanya que es va generar va significar molt per a mi. Segueixdo donant les gràcies a tothom.
La llibertat d’expressió té límits?
No, n’estic convençut. Tinc clar que parlant o dibuixant es pot fer tot. Qui posi barreres a la llibertat d’expressió, ja sigui a través de la paraula o del dibuix, és que està boig.
Quina importància té el sentit de l’humor en la defensa dels drets humans?
El sentit de l’humor fa que dos nens de Palestina, de Sudan del Sud o d’Eritrea, en una cantonada, en un moment de repòs, encara puguin somriure per un vell acudit. L’humor és la darrera baula de l’ésser humà. L’humor és poder somriure i riure’s d’un mateix, el darrer moment de relax de l’ànima abans que esclati la bomba. L’humor ha d’estar present a la vida de tothom.
Ramón Esono: “Qui posa barreresa la llibertat d’expressió és que està boig”
