Abdullah Öcalan (Ömerli, 1948) ha estat el principal capdavanter de la lluita d’aquesta nació.
Després d’uns suposats contactes a finals d’aquest juliol entre el govern de Síria i la minoria kurda que habita a la zona nord-est d’aquest país, és el moment de parlar del poble kurd. Des de la meva joventut, l’exemple clàssic d’una nació dividida en diferents estats, d’acord amb les demarcacions territorials fetes per a salvaguardar els interessos econòmics i polítics dels més poderosos, és el Kudistan.
Els kurds no tenen un estat propi, han quedat esquarterats entre els diferents estats de la zona: Síria, Turquia, l’Iraq i l’Iran. En cap d’ aquests països representen més del vint per cent de la població total. I és lògic que el moviment independentista kurd, pel damunt de les divisions geogràfiques, lluiti d’entrada perquè el Kurdistan esdevingui un sol Estat.
Abdullah Öcalan (Ömerli, 1948) n’ha estat el seu principal capdavanter. Nascut a la zona kurda de Turquia, va ser perseguit per les autoritats d’aquest país i capturat finalment a Kenya (1999). Seria condemnat primer a mort i després a cadena perpètua. Öcalan, nacionalista radical en un origen, va evolucionar cap a posicions més moderades, després de demanar el cessament de la lluita armada tret que els kurds fossin amenaçats d’“una destrucció total”.
Salvant les distàncies, la realitat del poble kurd és clarament extensible a altres àrees del món amb conflictes nacionalistes oberts. És obvi que cal respectar d’entrada els drets dels individus, fent possible a la vegada unes noves estructures organitzatives que assegurin la identitat i la integritat de tots els pobles.
Venturós serà però el dia que, amb el diàleg i esperit de consens, siguin esborrades les línies divisòries conflictives de molts estats actuals. El criteri és clar, per utòpic que sembli: redissenyar els mapes perquè cada nació, per minúscula que sigui, pugui “realitzar-se” degudament, segons els seus propis designis, tot quedant garantida la convivència amb els veïns. Els organismes internacionals i, en particular, una remodelada ONU, hi haurien de tenir molt –però molt– a veure i a dir, a curt, a mitjà, i a llarg termini.
