Capficat en les teves coses, amb una llista musical de fons que et fa companyia, sobtadament sona aquella cançó que forma part del paisatge sonor de la teva vida, potser d’aquells dies d’adolescència en els que tot era nou i intens.
Tot d’una et sents transportat per un amuntegament d’experiències que et commouen, com si del fons d’armari emocional revisqués un tros de vida viscuda. Només que ara, aquell record manté una fragància que esdevé un oximoron: una alegria trista. Com si en aquell instant fossis conscient de tot el que va significar aquell temps, aquelles experiències en les que, sobretot, no t’havies de preocupar de res més que no fos viure plenament. No pas com ara, que tot són cabòries.
Si la descripció de l’escena et ressona, encara que potser vingui de veure una fotografia, trobar-te amb algú del passat o visitar un lloc al que no havies tornat mai més, el més probable és que t’hagis entaforat en una experiència nostàlgica. I un cop dins, hi ha certs recorreguts psicològics que poden passar de puntetes per una estranya ambivalència entre la tristesa i la felicitat, o poden esdevenir autèntics cataclismes emocionals.
La nostàlgia fa mal?
Recordar bons temps passats no fa cap mal, si l’experiència ens millora el dia que tenim. La gratitud per allò viscut és una condició indispensable per viure amb pau amb el nostre passat. Esdevé tot el contrari quan la memòria ens obre un portal cap a certs moments de la nostra vida als que voldríem tornar, però no podem. La paraula nostàlgia, en la seva arrel grega, es nodreix de nostos, que ve de nesthai (retorn, tornar a casa), i d’algos (patiment). Definiríem així la nostàlgia com el patiment causat pel desig impossible de tornar.Arribats a aquest punt, la nostàlgia esdevé una experiència de duresa emocional, un terrible sentiment d’impotència davant la plantofada que dona allò real: no hi ha camí de retorn, tot i desitjar-ho amb tota l’ànima. Efectivament, podria ben bé dir que els embolcalls de la nostàlgia són dolors de l’ànima, neguitejada per un present que potser esdevé cansat, repetitiu, anguniós.
Viatjar al passat
Quan no suportem el present busquem el consol, uns en el passat, altres en el futur tot projectant plans. Aquesta transportació en el temps és una fugida. Deu ser per això que ara tornen les modes de fer festes dels anys setanta, vuitanta, noranta… Segurament està resultant molt feixuc transitar per tempestes incalculables com una pandèmia, una nova guerra i l’amenaça de canvi climàtic.
Quan l’ésser humà es capbussa en la incertesa i no pot controlar què passarà, pateix. Per tal d’estalviar-se patiments cercarà pegats que el distreguin. Però compte: hi ha entreteniments que poden resultar molt cars, emocionalment parlant, en aquelles persones que queden atrapades en el passat.
Hi ha ferides, traumes fins i tot, que en el camí de vida deixen cicatriu. Mirem però de sanar-les, de tirar endavant, de ressignificar allò viscut i aprendre les seves lliçons. També hi ha caràcters melancòlics, tarannàs que tendeixen a la sensibilitat, el bon gust, la introversió i el perfeccionisme. Tot els afecta d’una manera o altre.
En canvi, hi ha persones que no volen viure el present. És com si no volguessin créixer, com si el temps s’hagués aturat en aquells dies que “sempre seran millor que els d’ara”. Persones que remenen tothora l’extraordinari del passat, comparat amb una quotidianitat resignada. Per dir-ho d’una altra manera, el seu “jo” no ha crescut, volen seguir essent el que varen ser i viure. Com deia Milan Kundera: “El crepuscle de la desaparició ho banya tot amb la màgia de la nostàlgia”. Hi ha però altres nostàlgies.
La pregunta més interessant
Ben mirat doncs, no podem tornar al passat, ni som els mateixos que vàrem viure aquelles experiències. Quan tornem al passat, ho fem des de la perspectiva que tenim avui i això ho canvia tot. Com si fóssim directors d’una pel·lícula, fem anar les escenes a conveniència, afegim i traiem segons ens convé. Quin sentit té llavors la nostàlgia?
Aquesta és la pregunta que li interessa al psicòleg: per què algú està ara fent ús del passat? Fuig d’un present insuportable? Cerca nous sentits a la seva vida? Viu amb excessiva pressió i angoixa? Està cercant raons per deixar una relació, una feina, un lloc on viu? Sembla de riure, però moltes persones quan dubten sobre la seva relació actual, comencen a recordar els primers amors.
La nostàlgia pot esdevenir un refugi tortuós, una excusa per fugir del present o un símptoma que alguna cosa no està ben posada a la nostra vida. Encara ens falta una darrera opció. La nostàlgia de qui no pot viure d’allà on és. Penso ara en totes aquelles persones d’Ucraïna que han hagut de fugir per la guerra. I en les que han patit l’exili o en les que han hagut de buscar nous horitzons per sobreviure. En totes elles hi ha el mateix síndrome: l’etern retorn. És la nostàlgia dels grecs convertida en mite a través de la figura d’ Ulisses, en la llarga travessa de retorn a Ítaca.
Hi ha una tendència a cercar aquell lloc que ens fa sentir com a casa. Un símbol del rencontre amb la pròpia pau interior. Potser per això ens agrada tornar als contexts de la nostra infància i adolescència, recuperar per instants el poble, la seva gent, els seus carrers, tota la trama de paisatges, olors, fotogrames i seqüències ancorats al sistema emocional. Deu ser per això que molta gent, de grans, volen tancar el cercle de la seva existència tornant a casa. Diu Homer: “Res no hi ha tan dolç com la pàtria i els pares propis, encara que es tingui en terra estranya i llunyana la més gran i fastuosa de les mansions”.
Volem aturar el temps
En la línia de Heidegger, l’ésser humà concret s’experimenta amb la urgència de renovar, de mode dramàtic i alliberador, un passat, més o menys nostàlgic o privilegiat, a fi d’assumir més lúcidament el seu futur, individual o col·lectiu. El problema d’avui, així ho proclamen els joves, és que no s’entreveu un bon futur. Han d’assumir un relat imperant de mal pair: viuran pitjor que els seus pares. Vet aquí perquè es torna a mirar tan enrere. És una temptació, però no la millor solució. És una protecció psicològica quan el futur espanta i el present desespera. No obstant, és un pedaç a curt termini. Som éssers en constant esdevenir, raó per la qual no té sentit voler aturar el temps i girar l’esquena al futur.
Tot i així hi haurà retorns inevitables als aromes del passat. Tot el que hem viscut amb gust i ganes cerca la repetició. No farà cap mal recordar que hem estat afortunats de posseir experiències grates de recordar, potser amb un toc d’alegria trista. Només que hem d’evitar quedar-nos atrapats en la nostàlgia.
Des que simbòlicament vam ésser expulsats del paradís que tenim anhel d’absolut, de sentir que la vida ens omple sense que ens falti de res. Però som éssers carents, desitjosos d’allò que no tenim. Transitar per la buidor, la superficialitat i dosis elevades d’incertesa, sembla que convidi al refugi de la nostàlgia. Millor un altre camí que enlloc d’anar enrere, vagi a fons. Que enlloc de fugir cap al passat, es lliuri creativament a l’esdevenir. Que enlloc d’anar a la desesperada, abraci amb confiança que el millor està per venir.
Xavier Guix és psicòleg i escriptor especialitzat en comunicació i processos d’autoconeixements i psicoespirituals. Treballa a l’Insitut Kairós i és cocreador de Espai Sinàptic
