Fins al 6 de gener, al teatre Romea de Barcelona, s’hi representa Jerusalem, una obra de Jez Butterworth protagonitzada per Pere Arquillué i dirigida per Julio Manrique. El primer que us he de dir és que l’heu d’anar a veure. Prepareu-vos perquè és llarga, tot i que la magnífica interpretació i posada en escena no t’ho fan sentir gens. El títol prové d’un himne molt popular al país, compost per Sir Hubert Parry el 1916 a partir d’un poema de William Blake, que identifica la construcció de la “nova Jerusalem” als “bells prats d’Anglaterra”. El protagonista, que es diu Johnny Byron, malviu en una caravana d’un bosc proper, camellejant, enfadant-se i congratulant-se amb tothom, mig líder d’uns altres nois també mig perduts. L’endemà de la festa de Sant Jordi, patró d’Anglaterra, haurà de fer front a una ordre de desallotjament.
L’obra bascula entre la pèrdua, i l’enyor, dels antics mites anglesos, de la narrativitat, de la força oculta de la natura (Blake, Byron…), del principi del plaer, del dionisíac, de la protecció de la tradició, i la irrupció de l’ordre “racional”, del control del territori i les activitats, de l’absència de narrativitat, del principi de realitat, de l’apol•lini, de la protecció de les lleis. Al mig, aquest (anti)heroi i la seva tropa, perduts.
Aquesta disjuntiva, que no és nova i que és sobre la qual hem bastit això que en diem Occident, la trobem encara, segur, en la societat que vivim, contínuament, perquè l’equilibri és difícil. En podríem posar molts exemples. Però jo he volgut fer aquest article, a banda de fer-vos venir ganes d’anar a veure aquesta obra, per explicar dues coses que m’han fet ballar el cap des que hi vaig anar jo.
És bo tant d’ordre?
La primera, contra la primera pulsió de la bàscula que he descrit i, l’altra, en contra. És fàcil, malgrat totes les experiències que hem viscut al segle XX, que l’anhel d’un món feliç, i d’una humanitat “sense tares” (la Jerusalem celestial), que en retorni l’anhel. Com si el món imperfecte i una mica avorrit de les democràcies o de les vides més o menys normals com les de la majoria sigui un lloc per fugir-ne. Amb les dietes, l’autoajuda i les revolucions a toc de like o de bandereta al balcó, per exemple, que, en principi, són inòcues (de fet, no ho són gens). Alguns, amb més heroïcitat ideològica. Aquesta recerca, sembla dir-nos l’obra, ens perd. Les jerusalems provoquen la desgràcia que en teoria han vingut a conjurar. Em sembla que no cal que posi exemples.
D’altra banda, Butterworth ens adverteix de l’ofegament de l’ordre absolut, del legalisme, del govern de tots els aspectes de la vida i de tota la terra. Sense descampats per jugar amb el risc, ens queden els vídeojocs, per exemple. Amb les regulacions i les exigències ciutadanes (segurament raonables), ens carreguem la música en directe als nostres cascos urbans. Amb la hiperconsciència parental (vegeu l’últim número de Valors dedicat a si tenir fills és immoral, pregunta que hauria de ser immoral) i l’excés d’expectatives i planificació en la nostra vida familiar, tapem tots els forats per l’imprevist, que és per això, en principi, que es van formar els grups familiars a la nostra espècie. Per no parlar del llenguatge i o les contínues limitacions del col·lectiu sobre el privat amb l’excusa de la protecció (contra els ciberatacs, contra els pederastes..).
De veres volem un món on tot el territori estigui parcel·lat, on no poguem fugir, on no poguem pecar, on no quedin lloc per les nostres ombres? Bé, sembla que sí. No hem vist que la vida sorgeix precisament de les diferències, de la fecunditat de les imperfeccions, perfectament assumides? Em sembla que no, que no ens agrada creure’ns-ho. Però aleshores, si el món admet la successiva tendència al perfeccionisme (en el fons, una altra Jerusalem als “bells prats” d’Europa), serem en un món inhumà.
