Prudència (segle XIV) ve del llatí prudens, prudentis “previsor, competent, prudent” i ha conservat els mateixos significats de l’adjectiu: “que actua amb prudència, savi; dit de la cosa feta amb prudència, aconsellada per la prudència”, inclòs el matís “que tem excessivament el risc, el perill”. Cap al 1670 “discret, avisat” també són sinònims del prudent “que en obrar atén a totes les circumstàncies i possibles conseqüències del cas, a fi de regular la pròpia conducta i evitar les errades”. Al capítol XIII del Llibre de Mil Proverbis de Ramon Llull (segles XIIIXIV) n’hi ha vint de relatius al concepte de prudència i en tots vint surt aquest mot: “Prudència vetlla en lo temps que imprudència dorm; prudència espera e imprudència fuig”. Ausiàs Marc i fra Anselm Turmeda escriuen prudença (segle XV), però en alguns textos d’aquesta època encara es pot trobar prudentia, igual que en llatí clàssic. La definició de prudència com a “qualitat de prudent” diferencia l’ús més corrent “capteniment caut i moderat de qui intueix la presència d’un perill o les conseqüències dels propis actes i mira d’evitar-ne el risc i els danys possibles; por, precaució, temor del risc i del perill; cautela, circumspecció”, de la “virtut d’ésser prudent, una de les quatre virtuts cardinals”, segons la moral tradicional i la teologia. Aquí cal distingir entre “virtut cardinal: la que és principi d’altres que hi estan contingudes; les virtuts cardinals són prudència, justícia, fortalesa i temprança” i “virtut teologal: cadascuna de les tres virtuts referides directament a Déu, que són fe, esperança i caritat”. Contrària a una prudència raonable, en dret, la “negligència o manca de precaucions inexcusable” és una imprudència temerària.
Prudents
