Acabem de passar el periple de les eleccions municipals. La campanya electoral per governar un municipi traspassa el seu àmbit i els i les alcaldables han tingut més una actuació motivada per una estratègia de poder del seu partit que no pas la de servir al ciutadà. Servir als altres és vocacional i, és justament aquesta vocació la base de la responsabilitat política.
Sense vocació, no hi ha els principis que ens motiven a treballar per la societat i sense principis es perd la perspectiva del que vol dir ser servidor públic i, es córrer el risc que es desenfoqui l’actuació política vers allò que és prioritari pel ciutadà.
“Hi ha un clar desenfocament polític generalitzat que perjudica la capacitat dels líders polítics de prendre decisions efectives”
Considerant que l’ajuntament és el primer nivell de servei al ciutadà per part d’un polític, em pregunto què espero del meu alcalde o de la meva alcaldessa? Primer de tot, que tingui coberts els serveis essencials de la ciutat; diria neteja, seguretat i infraestructures de transport i subministraments. També és essencial que treballi amb les administracions competents per garantir, en el seu àmbit de responsabilitat, una educació i atenció sanitària i social dignes; després pot afrontar altres necessitats que, no sent essencials, són importants pel desenvolupament dels ciutadans. Fent similitud amb la Piràmide de Maslow i la seva jerarquia de les necessitats humanes, un alcalde o una alcaldessa que no tenint coberts els serveis essencials dedica recursos públics a altres fronts que, o no li corresponen o no se li esperen, desenfoca la seva missió com a servidor públic.
Hi ha un clar desenfocament polític generalitzat que perjudica la capacitat dels líders polítics de prendre decisions efectives i responsables en benefici dels ciutadans. Perdre el focus del que és necessari té incidència en l’eficàcia dels recursos públics i es córrer el risc de duplicar serveis i estructures públiques.
Em pregunto per què els polítics desenfoquen la seva missió? Diria que hi ha quatre raonaments bàsics.
El primer, la manca de vocació de servidor públic. Un càrrec polític ha d’estar motivat pel desig de fer millor la vida de la ciutadania i aquest objectiu ha de ser sempre al centre de les seves decisions i lluny d’actuacions impulsades per motivacions diferents com pot ser el poder.
El segon, l’experiència limitada en gestió i lideratge dels nostres dirigents més enllà de la pròpia trajectòria política de partit. La manca d’experiències i mirades diferents resten visió i eficiència per entendre, abordar i resoldre problemes importants de la societat. El lideratge ha de portar associada la capacitat d’autocrítica i l’assumpció de responsabilitats quan les coses no van bé.
En tercer lloc, la integritat d’actuar segons uns principis i ideologia de partit que es desdibuixen com a resultat d’una estratègia de voler abastar un ampli ventall de votants de diferents opcions polítiques que acaben amb pactes que ja parteixen de la ineficiència del desacord.
Finalment, la manca d’indicadors de servei clars i consensuats d’impacte que mesurin els efectes i conseqüències dels projectes que es desenvolupen. Imprescindible per assegurar un ús eficient dels recursos i per evitar que les responsabilitats dels governants quedin diluïdes en detriment del benestar de la població i del desenvolupament sostenible del país.
Per acabar només voldria comentar que cal treballar per tal que el desenfocament polític vers les necessitats essencials de la societat no generi més desafecció política de la que ja hi ha i, es contribueixi a fer més present a les nostres institucions democràtiques algunes alternatives polítiques de discurs més populista.
