Addicció

Ets addicte a la revista Valors? Som addictes a la xocolata? Ens fa llàstima una persona addicta a la pornografia? Com ajudem els adolescents addictes als videojocs? Qui coi es va inventar el concepte addicció?

Menys la primera, les altres qüestions ens les hem plantejat ben sovint, oi? Abans de derivar cap a una anàlisi menys freqüent, i més filosòfic, podríem resoldre el darrer punt: addicció és un derivat del llatí addicere, que significa assignar. En l’àmbit del dret romà s’aplicava al “lliurament formal d’una persona o béns a un individu, normalment d’acord amb una decisió judicial”. Ho volem simplificar? Reduïm-ho a “esclavitud”.

Avui, segons el DIEC és “l’estat de dependència fisiològica i psicològica a una substància o a una pràctica, més enllà del control voluntari”. D’aquesta manera, es vincula a la reducció de l’ànsia, un alleugeriment temporal de conseqüències negatives a llarg termini juntament amb l’experiència de no poder-ho deixar. Ens podem imaginar exemples freqüents: alcohol, drogues, jocs, etc, però, fem un pas més. Classifiquem-ho en tres àmbits: (a) tipus d’addiccions; (b) objectius que els humans pretenem amb impulsivitat descontrolada; i (c) per què ara?

En el sentit modern, les addiccions solen ser de tres tipus. En primer lloc, per substàncies des de l’alcohol o el tabac a qualsevol mena de droga en formats variats, les quals es consumien en funció de l’estatus social i l’accessibilitat. Segon, en funció de les activitats que ho generen, com ara el joc “no infantil” , la feina (estem envoltats de workaholics), el sexe (els recomano les anàlisis de l’associació Stop Porn Start Sex), el menjar, el qual se’m fa especialment repugnant i insolidari. Ah!, no ens oblidem del “no menjar” (tan trist i tan greu). I tercer, allò que recull el conjunt de dependències emocionals, com ara els caràcters dèbils, persones abduïdes, etc.  

El segon àmbit fa referència als objectius. Enumero els que segurament tots hem detectat: el plaer físic, sensorial i proporcionat pel cos, la companyia i la proximitat d’humans o d’altres éssers vius, fins i tot vegetals, i –atenció!– els objectes inerts simbòlics; els cyborgs d’intel·ligència artificial (res a veure amb la nina o el peluix dels nens petits), l’alliberament o l’oblit psicològic, la sensació de poder, la fama (els clics i els likes que fan embogir tant). No he inclòs ni la religió ni l’enganxament a les accions de solidaritat. Avui no toca, però si vostè els afegeix, tampoc m’hi enfadaré: hi ha raons per considerar que no són addictives, com no ho és la virtut. Només el vici hi encaixa.

Per últim, sembla que en temps passats no n’hi havia addiccions. Tanmateix, amb el significat modern de la paraula n’hi hauria algunes, però amb dues limitacions: (a) la falta d’accessibilitat i (b) ignorància de l’imaginari hedonista. El treball rutinari, la família estable, la vida sedentària, l’absència de ciutats, l’analfabetisme literari i audiovisual, etc., circumscriuen qui petava. El mateix passa ara amb qui no ha experimentat mai l’enveja, la cobdícia o la luxúria: no n’és addicte. I encara hi ha persones que els passa això, amb el permís de Rousseau.

Avui s’entrecreuen dos fets. Un és la recerca d’un hedonisme d’alliberament ultraràpid i la sensació violenta i l’altre la facilitat d’accés cap a aquest hedonisme. Els humans –i no només ho diu Epicur o els hedonistes–, busquem el plaer. Ara bé, coses fugisseres i amb les que mai en tenim prou? Quin perill! Parafrasejant malament a Kant, diria que “hem de comportar-nos de manera que pugui desitjar que la meva conducta esdevingui llei universal”. I jo, d’addictes a la pederàstia, a la cocaïna o al narcisisme manipulador, sincerament, no en vull. Ara bé, els addictes a la revista Valors me’n feu menys, de por, certament.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.