El passat 5 d’octubre, el líder de la lliga italiana, l’Associazione Sportiva Roma, va colpejar a domicili l’Inter de Milà. L’endemà la premsa es feia ressò de l’enfrontament però, sobretot, del fet que l’equip giallorossi va aparèixer amb una samarreta on s’hi llegia: “La vida és un dret de tots #Lampedusa”. En una Itàlia -i Europa- sacsejada encara per la tragèdia viscuda en aquesta illa, el gest va sorprendre i commoure. L’equip romà se solidaritzava així amb les víctimes, mentre enviava un dard a les autoritats del país. El futbol professional, acostumat a encimbellar la frivolitat, mostrava així que –si vol– pot transmetre quelcom diferent. Una història sorprenent provinent d’un país on el vincle entre política, compromís amb afers socials i l’esport no és gens estrany.
A Roma, la Lazio n’és un exemple. L’equip de la samarreta blaucel manté un idili irrompible amb l’extrema dreta i una part de la seva afició ho exhibeix amb esvàstiques, creus celtes, càntics racistes i l’odi a aficions properes al comunisme. Aficions com la del Livorno, l’equip ‘roig’ en tots els sentits, que té com a ídol etern l’exjugador Cristiano Lucarelli. Aquest davanter es vantava de gastar-se els diners en comprar-se “la samarreta del Livorno” en contraposició als futbolistes que els destinaven “a un Ferrari, la mansió davant del mar i un iot”. Lucarelli fins i tot va ser apartat de la selecció italiana per exhibir una samarreta del Che. Més al sud, a Sicília, també s’han viscut episodis on el futbol amplifica el que es viu al carrer. Un cas recent: Fabrizio Miccoli, exdavanter del Palerm, abandonà l’equip sicilià després que la seva afició l’esbronqués. El motiu? La filtració de la seva presència a festes amb la màfia i els detalls de converses en les quals se’n reia dels jutges assassinats per La Cosa Nostra. Itàlia, el país on ningú diu res per barrejar política i futbol.
Política, societat i futbol
