Aquest estiu no som pocs els que hem aprofitat per mirar alguna sèrie que ens havia quedat pendent. Amb el boca-orella les sèries han anat guanyat seguidors i s’han convertit en productes de desig i consum de masses. De fet aquest és un fenomen interessant per sí mateix. Ara que vivim en el temps de la immediatesa, no deixa de ser curiós que uns productes llargs, sovint amb desenes de capítols, s’hagin convertit en èxits comercials indiscutibles. Però més enllà d’això, si un vol estar al dia dels referents i mites del món modern s’ha d’estar atent a les sèries. No només perquè canalitzen i donen resposta a les pors i desitjos dominants, sinó que elles mateixes són font i origen de nous mites (el mur, l’heroisme, el sacrifici o la redempció).
Dit d’una altra manera, no són només mirall de les nostres societats sinó que actuen com a vàlvula d’escapament. Després de sèrie deganes com l’esplèndida Los Soprano una nova generació ocupa ara les pantalles. N’hi ha per tots els gustos però un dels gèneres amb èxit notable són les sèries polítiques. La qual cosa també posa en dubte que la majoria de ciutadans pateixin d’apatia política. Sèries com West Wing, House of Cards o la sèrie danesa Borgen són algunes de les que més seguidors tenen. Però fins i tot les més populars com Game of Thrones i Homeland són retrats de lluites descarnades per la consecució del poder.
Les sèries polítiques ofereixen un retrat del dia a dia dels polítics i tenen alguns elements comuns d’interès. N’hi ha d’evidents, com ara l’individualisme i ambició il·limitada de molts protagonistes. La proximitat amb la violència i el sexe, de forma més o menys explícita, però sempre present. També elements religiosos que sovint tenen molta més rellevància del que un esperaria en un món secular. O la pròpia família, que sovint acaba sent l’últim i més important dels refugis per molts protagonistes. Tot això és evident i conforma en bona mesura la cosmovisió de West Wing, House of Cards, Homeland o Borgen. Hi ha un element, però, en què aquestes sèries no es posen d’acord. Un element de fons, la clàssica distinció de Hobbes versus Rosseau, és a dir quina és la pròpia naturalesa de l’home. En un extrem West Wing presenta una gran majoria de personatges benintencionats, amb contradiccions però que persegueixen objectius lloables. A West Wing hi predominen els grans discursos i els diàlegs intel·ligents entre personatges educadíssims. A l’altre extrem House of Cards és la sèries més hobbessiana de totes, on l’home és llop per l’home, i el xantatge l’instrument més efectiu. House of Cards, amb un esplèndid Kevin Spacey, és la sèrie més ombrívola (fins i tot formalment) i descarnada de totes. Els diàlegs són sovint curts i barroers i la redempció acaba arribant en un bar greixós i de mala mort. Mentre que en un terme mig podríem situar-hi la danesa Borgen. Malgrat que potser sigui un punt més plana, Borgen és una obra coral que fa un retrat prou fidedigne del funcionament d’una democràcia parlamentària –amb la formació de coalicions o les negociacions per l’aprovació dels pressupostos–. On hi apareix també la tensió entre els objectius nobles i el preu a pagar per aconseguir-los. En qualsevol cas, molt probablement la política real contingui més d’un dels diferents ingredients d’aquestes sèries.
Política i sèries
