Les relacions entre política i esport han estat, són i seran intenses i inevitables. Separar ambdues activitats és impossible, per molt que es reclami que una no influeixi sobre l’altra. La Carta Olímpica estipula que “no es permetrà cap tipus de manifestació ni propaganda política, religiosa o racial a cap emplaçament” olímpic. Però com sabem, la història de la política internacional es podria explicar a través dels Jocs. En l’antiguitat, les primeres Olimpíades gregues van sorgir de la guerra i els conflictes polítics. Ja a l’era moderna, els Jocs del 1916 no es van poder celebrar per la Primera Guerra Mundial, mentre que els de 1940 i 1944 van anul·lar-se per la Segona. De Berlín 1936 recordem la manipulació propagandística que Hitler va fer dels Jocs i també les quatre medalles d’or de Jesse Owens.
Entre 1968 i 1976, nombrosos països africans van boicotejar els Jocs per protestar contra l’Apartheid sudafricà, mentre que de Mèxic 1968 es recorda la imatge de dos atletes afroamericans fent al podi la salutació dels Panteres Negres per denunciar la segregació racial als Estats Units. El 1972, uns terroristes van assassinar onze atletes israelians a Munich. El 1980, Estats Units i una cinquantena de països més van boicotejar les Olimpíades de Moscou, mentre que quatre anys després, a Los Àngeles, la URSS i els seus satèl·lits van fer el mateix. Coses de la Guerra Freda.
El 1996, dues persones mortes i 111 ferides van ser el balanç d’un atemptat perpetrat per un militant d’extrema dreta a Atlanta. Un fet molt destacat en aquests darrers Jocs de Rio 2016 ha estat la participació d’un equip format per persones refugiades, amb esportistes originaris de diferents països competint sota la mateixa bandera. Com podem veure, resulta impossible separar política i esport. I encara menys en un aparador tan extraordinari com els Jocs Olímpics.
Miguel Guillén és llicenciat en Ciències Polítiques
