Actualitat

Lesbos: terra de pas, terra de tragèdia, fa cent anys i ara

La dona que ens fa la visita al Museu Commemoratiu dels refugiats de 1922, al petit poble de Skála Loutrón, a Lesbos. Foto: ÀNGELS RIBAS/VALORS

La dona que ens fa la visita al Museu Commemoratiu dels refugiats de 1922, al petit poble de Skála Loutrón, a Lesbos. Foto: ÀNGELS RIBAS/VALORS

La illa grega de Lesbos ha estat durant els 365 dies una de les protagonistes informatives més destacades, arran d’haver esdevingut un dels punts d’entrada -junt amb les veïnes Chios i Samos- a la Unió Europea, de forma il·legal, per part de refugiats sirians però també afganesos, entre altres nacionalitats. El motiu: la mínima distància que hi ha entre la costa turca, de la península d’Anatòlia, amb aquestes illes que pertanyen a l’estat grec.

Aquesta proximitat, de fet, ha provocat que històricament aquestes illes actuïn com a zona de pas entre un país i l’altre. No és pas ara, la primera vegada que això ocorre ni que ho fa en el marc d’una tragèdia humana de grans dimensions. Fa gairebé cent anys enrere, el 1922, aquestes illes van rebre grans contingents de població grega provinents de Turquia en el marc de l’intercanvi de població que es va produir entre el govern turc i el govern grec acabada la Primera Guerra Mundial. Era, teòricament, una manera de “tancar les ferides històriques” entre aquests dos enemics ancestrals, que a més havien lluitat en bàndols oposats durant la guerra: un milió i mig de grecs de Turquia cap a Grècia i quatre-cents mil turcs que vivien sobretot a Atenes cap a Turquia. Cadascú a casa seva per tal de prevenir possibles xocs interètnics, tot i que en alguns casos feia mil anys que turcs vivien dins els límits de l’estat grec i viceversa.

A Lesbos mateix, al petit poble d’Skála Loutrón, molt a prop de la capital de la illa,  un museu rememora aquest èxode tràgic de població. Porta per títol ‘Museu Commemoratiu dels refugiats de 1922’. Només obre cada tarda de 5 a 8 i per accedir-hi, t’han d’obrir una de les persones que el custodia (cal fer notar als veïns del Museu la voluntat de visitar-lo i ells s’encarregaran d’obrir-vos la porta). Qui el custodia és, precisament els descendents dels que van patir aquell èxode -en aquest cas grecs que vivien a Turquia-, que el mantenen amb la voluntat de preservar la memòria d’aquells fets. “[Aquest museu] celebra la cultura grega de l’Anatòlia, una tradició milenària cancel.lada per l’intercanvi de la població greco-turca sancionada pels governs dels dos països el 1923”, es pot llegir a la pàgina 461 de la guia Lonely Planet Isole della Grecia.

Qui ens obre la porta és una dona de mitjana edat, complexió forta, morena, cabells curts, que -tot i no parlar un borrall d’anglès- fa entendre que és descendent d’una família grega que havia estat expulsada de Turquia gairebé cent anys abans. Ens condueix per l’interior del museu, absolutament atapeït de trajos tradicionals, objectes antics, retalls de premsa, llibres, documentació variada… disposada en desenes de taulells i instal·lacions. Criden l’atenció, sobretot, els mapes gegants que explicaven aquella terrible epopeia humana i ens va donant algunes indicacions que no entenem de paraula… però sí de sentiment. Les fletxes que es dibuixen en el mapa, en tot cas, ho deixen tot plegat molt clar, amb una sola mirada.

En sortir et sobrevé un atac de realisme històric: una vegada més, les raons polítiques -en aquest cas, en el pitjor sentit- van convertir aquests pocs quilòmetres que separen Lesbos de Turquia en una tremenda zona de pas de persones que fugen. Fa un segle fugien del nounat estat turc, que el expulsava dels seus nous límits per tal de purificar-se; ara l’estat turc és una zona de més de pas pels sirians i afganesos provinents de la guerra i la misèria. El paral·lelisme està servit.

NO HI HA MAL QUE PER BÉ NO VINGUI

En un altre museu de la illa de Lesbos, a la població d’Ágia Paraskevím, s’hi troba una altra instal·lació memorística que permet, no obstant, veure alguna conseqüència positiva que també va tenir aquest èxode. Es tracta del Museu de la Producció Industrial de l’Oli d’Oliva, generosament subvencionat per la Unió Europea i dedicat a explicar la producció d’oli des de fa almenys dos segles, a la illa (que compta amb més oliveres que habitants; n’hi ha dotze milions, per menys de cent mil habitants).

En una de les primeres estances, els rètols del museu expliquen que, precisament, alguns d’aquells grecs que van tornar de Turquia, acostumats a organitzar-se en cooperatives (de forma autònoma, al marge de l’estat, en un territori aliè, s’entén), van importar de la península d’Anatòlia noves idees sobre com fer funcionar els negocis, cosa que en va permetre el creixement i la mecanització, a partir dels anys vint del segle passat. Una nota d’alegria enmig d’una situació que va ser, com a mínim, dantesca.

Els èxodes de població són moneda de canvi constant en aquestes terres des de fa molt temps. La història, d’alguna manera, simplement retorna, com les onades que banyen les magnífiques costes de Lesbos, una illa que -sense cap mena de dubte- enamora. JOAN SALICRÚ

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *