Autosuficiència és la situació en la qual, amb l’esforç personal o d’una comunitat, s’és capaç de cobrir les necessitats materials en l’àmbit d’una família, poble, país o de tot el planeta. L’autoabastiment com a forma de vida sostenible es fonamenta en raons ideològiques, com avançar cap a un sistema de vida alternatiu respectuós amb la persona i la natura, cosa que no fa el model econòmic actual, o, en raons pràctiques, com poden ser viure fora de les aglomeracions i més proper a la natura o, simplement, per necessitat econòmica o manca de trobar feina. No ens referim a empreses d’economia social, com ara cooperatives o societats laborals, ja que són empreses que busquen la viabilitat econòmica dins d’una economia de mercat.
L’activista anglès John Seymour, a finals del segle XX, va ser una influent figura del moviment d’autosuficiència. Era un ecologista que lluitava ja contra el model de producció i consum. El seu llibre Guia pràctica de la vida autosuficient és un clàssic: una autosuficiència absoluta no és possible; es poden cobrir algunes necessitats com ara alimentàries o energètiques, però sempre es necessita adquirir algun producte o eines essencials i caldrà un mínim de recursos econòmics.
Arreu hi ha molts projectes d’autoabastiment comunitaris. Un cas conegut és el del poble anglès de Todmorden. Han convertit setanta espais públics en horts on planten verdures i arbres fruiters. Està format per una entitat de 280 membres que hi dediquen part del seu temps, el que fa possible que es puguin abastir de fruites i verdures durant tot l’any. A Catalunya hi ha també moltes accions en marxa. Són comunitats amb un estil de vida basat en valors i un concepte del benestar alternatiu al sistema de societat actual. Només volen poder cobrir les necessitats bàsiques i disposar de llibertat, sentit comunitari, temps lliure i fruir de la natura. Creuen que aquest model de vida totalment sostenible, si es generalitzés, salvaria el planeta. La majoria d’aquests projectes no tenen viabilitat econòmica, però es converteixen en realitat gràcies al treball dels seus membres. En el seu conjunt, la incidència en l’economia global és molt poc significativa. Així i tot, són accions que contribueixen a la sensibilització mediambiental i en la cerca d’alternatives al model econòmic actual.
De l’autarquia a la globalització
L’autarquia suposa l’autosuficiència total dels béns necessaris per cobrir les necessitats d’una comunitat humana. En les civilitzacions primitives l’autarquia era una realitat. Tanmateix, l’autarquia és molt ineficient en la creació de riquesa de béns materials i de benestar tal com l’entén el sistema actual. Al llarg dels segles, en ser molt beneficiós, es va imposar el fet de comerciar, i finalment es va arribar a la globalització mundial. La globalització és fruit de la liberalització del comerç, de l’obsessió per un creixement econòmic permanent i per augmentar el benefici al màxim, ignorant les conseqüències socials o mediambientals. Aquest model consumista depredador ha impulsat potents moviments antiglobalització i grups alternatius al model de societat actual.
L’autosuficiència global
Podem els humans ser autosuficients? Sí, però per poder parlar d’autosuficiència cal tenir una visió integral del planeta. La natura ofereix recursos suficients perquè els vuit mil milions de persones que hi habiten puguin viure i progressar. No obstant això, l’estupidesa humana ens porta a traspassar els límits del planeta amb la sobreexplotació dels recursos naturals, el seu malbaratament i el creixement continu de la població, posant així en risc la nostra subsistència. Quines en són les conseqüències? La natura s’esgota, el clima es destarota i el planeta s’escalfa. Tot plegat ens porta a un canvi climàtic, escassetat de recursos, contaminació, sequera, desertificació de sòls, migracions, pobresa, extinció d’espècies i augment de tensions i guerres entre els pobles.
Necessitem un nou model de societat i de consum
La Terra té una biocapacitat limitada i necessita temps per renovar-se. Amb l’actual model de societat estem exhaurint el Planeta. És cert que s’estan fent molts esforços per contenir l’escalfament del Planeta, però no n’hi ha prou. Què s’ha de fer per garantir que els recursos naturals, siguin suficients per a una societat humana de progrés, justa i sostenible? Necessitem un nou model de societat i de consum, en el que el benestar no es mesura només en termes econòmics. Cal preguntar-nos que vol dir “progressar”. Hem d’abandonar el PIB com a mesurador del progrés i calen indicadors com l’Índex de Progrés Social de les Nacions Unides o l’Índex de la Petjada Ecològica. Aquest ens diu les hectàrees de sòl que cada persona o territori necessita per obtenir els recursos que consumeix. Actualment, cada any al món es consumeix 1,7 vegades la capacitat regenerativa de la biosfera del planeta. Espanya amb una biocapacitat d’1,20 hectàrees per persona en consumeix 4,03.
Un nou model de societat que reconegui que els béns materials essencials són imprescindibles i que es pot continuar creixent desenvolupant nous serveis i béns immaterials, però el benestar dels humans no es pot basar en un consum sense límit. Per la felicitat de l’ésser humà també són importants la llibertat, la democràcia, la família, el treball, els sentiments, la vida en societat o els béns culturals o d’esbarjo. Cal un creixement del benestar més humà, just, solidari i sostenible.
L’autosuficiència alimentaria mundial és possible, però no amb el sistema actual. Ara hi ha tres mil milions de persones que no disposen dels aliments bàsics. L’Agenda 2030 de les Nacions Unides està impulsant la transformació cap a sistemes agroalimentaris més eficients, inclusius i de millora de la distribució dels aliments. Consumir productes locals també ajudarà a reduir el transport i la contaminació. La Covid primer i ara la guerra d’Ucraïna han complicat encara més l’abastament necessari.
L’autosuficiència energètica també és possible, però requereix un canvi radical en els sistemes de producció, distribució i consum. Avui el 84,3 per cent del consum mundial d’energia es basa en el petroli, el carbó i el gas natural. Les energies alternatives són la solució. És molt positiu recordar que la producció d’energia per l’autoconsum està creixent a bon ritme. Quant a l’autosuficiència de l’aigua és una situació complicada: un problema de la natura és la mala distribució geogràfica de l’aigua; més de mil milions de persones viuen en regions amb escassetat d’aigua. Però la situació es pot millorar si es prenen mesures per reduir la contaminació, el consum descontrolat, i s’actua per pal·liar la sequera i els conflictes humans.
Evitar el desastre
Si volem evitar el desastre i tenir un futur de benestar necessitarem una certa governança global, estabilitzar la població mundial i posar la ciència, la tecnologia, la cultura i especialment la política al servei del desenvolupament humà. Però el més difícil és que els privilegiats haurem de reduir radicalment el consum de productes materials superflus, reutilitzar i reciclar al màxim, replantejar la mobilitat i, sense dubte, s’haurà de fer una distribució més justa de la riquesa al món. Coneixent les debilitats humanes tot fa témer que no reaccionarem fins després d’haver-nos estavellat. Continuarà prevalent l’estupidesa humana fins a portar-nos al desastre?
Francesc Reventós és economista i exdegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya
