La majoria de les persones de classe mitjana o alta d’Occident transitem el següent camí al llarg de la nostra vida: aprovar l’ESO, aprovar el Batxillerat, graduar-se a la universitat, trobar feina, ser independents econòmicament, guanyar (molts) diners i, finalment, crear una família. Dit d’una altra manera; anem superant obstacles preestablerts fins a assolir la plenitud professional i familiar.
Del que m’adono quan constato la vigència d’aquest camí traçat és que, tant en la societat catalana com en la resta d’occidentals, l’èxit econòmic esdevé el màxim indicador d’estatus, entès com la posició que ocupem dins la jerarquia social. Si bé la popularitat també confereix estatus, aquesta és molt més fràgil i fugissera, i s’esvaeix quan no la sostenen els diners. En canvi, el simple fet de guanyar diners sense ser conegut, sigui a través de la feina o de negocis, ens situa en una posició de superioritat dins de la societat que ens fa ser percebuts pels altres com a més importants i mereixedors de reconeixement que la resta. Tota la societat es bolca cada dia a augmentar els seus ingressos per la via que sigui, i a aparentar-ho tant a través de la imatge física com a través de les xarxes socials.
En segon lloc, a banda de l’èxit econòmic com a motor social, l’altre gran tòtem present en les societats occidentals és l’hedonisme. En altres paraules, la majoria d’occidentals converteixen en objectiu vital, a banda de fer diners, l’acumulació d’experiències plaents, com viatjar com a forma de desconnexió; disposar sempre de comoditat física; copular amb gent diversa només per plaer; comprar béns de luxe o comprar per comprar; consumir productes destinats a la satisfacció immediata; assistir a concerts, festivals o competicions esportives, etcètera. L’hedonisme és, amb diferència, el bé més exhibit a les xarxes socials, ja que és l’altra cara de la moneda de l’estatus. Si durant la jornada laboral molts actuen com a màquines racionals, en el temps lliure molts s’animalitzen.
Totes aquestes activitats pròpies de l’hedonisme, juntament amb l’èxit econòmic, es converteixen en l’horitzó que cal perseguir des que s’acaben els estudis, i es converteix en una cursa tant el fet d’aconseguir-los com poder-los exhibir. Tanmateix, fins que s’arriba al mercat laboral, els elements amb què els joves es comparen a l’escola o a la universitat per atorgar estatus són totalment diferents: la bellesa física, l’èxit sexual, les habilitats esportives, l’extraversió i la transgressió de les normes. Totes elles permeten ser considerat el o la ‘popular’de la classe. En canvi, la intel·ligència i l’esforç, necessaris per a l’èxit econòmic (tot i haver-hi excepcions), només són ben vistos en aquells casos en què els líders de la classe ho permeten. És també quan molts adolescents es familiaritzen amb l’eslògan de ‘les sortides professionals’ i els pares lluiten perquè estudiïn carreres com dret, medicina, enginyeries, economia o tot allò que es relacioni amb tecnologia i negocis i, alhora, menyspreen les humanitats i les arts perquè et fan ser un pelacanyes. És, doncs, quan el tercer tòtem de la societat, l’utilitarisme, ideologia i actitud segons la qual cal prioritzar en tots els àmbits de la vida allò que proporcioni més beneficis, es fa un lloc entre el plaer i l’estatus. Els joves aprenen ben d’hora que només val la pena esforçar-se a la feina, perquè proporciona diners i per tant estatus, i pel plaer, perquè també en dona i és gratificant en si mateix.
Un cop s’acaben els estudis és quan comença l’autèntica lluita per aconseguir una bona feina. La vida deixa de ser un estiu etern en què impera la llei del mínim esforç per passar a ser una vida compartimentada, on la feina, l’oci i els compromisos familiars són els espais als quals dediquem el temps concedit. M’atreviria a dir que aquest canvi brusc es deu més a una qüestió de gregarisme, que ens arrossega a adoptar determinades formes de vida per imitació de la majoria de la societat, que no pas a un procés de maduració natural conscient i consentit. Són excepcionals les persones que treballen en allò que els agrada i que duen la seva vocació tant a la feina com fora d’ella.
Ho són, també, els qui dediquen el seu temps lliure a altres activitats que també els omplen o que els fan créixer espiritualment. Alhora, com ja vaig esmentar en un altre article, són ben nombrosos els qui dediquen molt temps lliure a l’entreteniment i a l’evasió sense esforç físic ni cognitiu, especialment de tipus sedentari i davant de pantalles. Tal com diu Erich Fromm a L’art d’estimar, “l’home modern té poquíssima disciplina fora de l’àmbit del treball. Quan no treballa, vol fer el mandrós, el gandul […] Aquest mateix desig d’indolència en gran part és una reacció contra la rutinització de la vida […] aquesta rebel·lió pren la forma d’una autocomplaença infantil”.
Paral·lelament, l’enriquiment cultural, el foment de les humanitats i l’activisme polític, dins o fora de la feina, es conceben com a activitats clarament prescindibles, cognitivament excessives i fins i tot avorrides, pròpies només d’intel·lectuals. Sembla que dins de les ciències socials, només l’economia i el dret gaudeixen de prestigi entre el conjunt de la població, mentre que la resta de ciències socials, les humanitats i les arts es perceben com una pèrdua de temps.
La radiografia que s’acaba obtenint és que per a molts l’existència no està regida per valors propis ni per una vocació que actuïn com a motor i brúixola de la trajectòria vital. Tampoc per grans preguntes sobre què hem vingut a fer aquí. En el cas d’injustícies polítiques o socials, deixant de banda el moviment feminista i el moviment ecologista, tampoc hi ha voluntat per tirar endavant actes de desobediència civil o protestes que durin dies o setmanes que puguin fer perillar l’economia i l’arribada d’ingressos. Els moviments de reconeixement de les minories lingüístiques, ètniques i religioses, ben presents a Europa, per exemple, mobilitzen poquíssima gent i es considera que només interessen a gent rara. El que impera és tenir un bon sou cada mes per pagar factures i, alhora, poder gaudir dels plaers de la vida, sovint recomanats per la publicitat, mitjans de comunicació i influencers d’Instagram, YouTube i Tiktok.
Referents com Martin Luther King, Bob Dylan o Isabel-Clara Simó són rellevats per Elon Musk, Lionel Messi, Ibai Llanos, Rosalia o Badgyal, celebritats que promouen un discurs només centrat en els diners i el plaer. Si bé Musk és un referent d’intel·ligència, és només una intel·ligència centrada en la tècnica i el progrés econòmic, és a dir, utilitarista. No hi ha grans referents que es caracteritzin per dur un estil de vida sobri, sense luxes i ostentacions i amb sacrifici per uns valors. I sobretot, que posin al centre de la seva vida la humilitat i la dignitat en el tracte amb els altres, l’esforç, la disciplina, aprendre pel gust d’aprendre, la curiositat i la mestria en alguna àrea de la vida que humanitzi més la societat.
