Plácido Domingo ha estat un assetjador durant les últimes dècades, un fastigós depredador sexual de dones a partir de l’immens poder que aquests últims anys ha acumulat en el món de l’òpera. Ho ha reconegut ell mateix, aconsellat pels seus advocats, i després que les proves en contra seva siguin tan nombroses i flagrants com inesquivables. El seu comportament és moralment deplorable i està per veure si també és un delicte. Malgrat que alguns amics i incrèduls l’han intentat ajudar en un primer moment, rebaixant, excusant o ignorant la gravetat del seu comportament, s’ha arribat a un merescut consens mundial sobre la seva baixesa moral.
Paral·lelament, molts programadors musicals han començat a cancel·lar els seus concerts previstos en les millors sales d’òpera del món en una cursa per infligir el càstig social i professional més sever possible. Aquest últim fet, però, ens hauria de fer reflexionar sobre els límits del nostre puritanisme moral.
Primer de tot, què té a veure la prodigiosa veu operística del senyor Domingo amb la seva conducta personal ignominiosa? És que la gent anava fins ara als seus concerts atreta pels bons costums morals del cantant? Negant-li l’oportunitat d’actuar ens neguem a nosaltres mateixos l’ocasió de gaudir d’un talent descomunal. Ara bé, acceptem que, després de conèixer la fosca vida personal del tenor, a la majoria de gent li resulta repulsiva la sola imatge del personatge i, en conseqüència, ja no suporta veure’l dalt de l’escenari. En aquest cas, per què negar-li-ho també a la resta d’amants de l’òpera? Deixarem fins i tot d’escoltar-lo en els discos o en spotify com a conseqüència del fàstic moral que ens produeix la seva persona?
Encara vull anar més enllà. Els que aplaudeixen el linxament professional de les persones amb costums morals infames, estan disposats a estendre la seva rigidesa a tots els canalles de la història i del present. Les piràmides i les catedrals s’han construït amb l’explotació dels obrers, els serfs i els esclaus; molts filòsofs de l’antiga Grècia, entre ells Aristòtil, van justificar la mateixa esclavitud; Heidegger va coquetejar amb el nazisme; Rousseau era un masclista irredempt; Picasso maltractava les dones; i Mario Vargas Llosa alterna les seves meravelloses novel·les amb lloances indecents al neoliberalisme més cruel. Els hem de negar per aquest motiu el seu lloc privilegiat a la història del pensament, l’art i la literatura? I per què limitar-nos al món de les humanitats? Ens negarem a ser operats pels millors cirurgians si descobrim en ells una vida personal poc edificant? Vendrem la casa dels nostres somnis si sabem que el seu constructor s’ha comportat com en Plácido? [De fet, per ser realment conseqüents, no l’hauríem de vendre, sinó simplement renunciar a habitar-la, perquè no hauríem de desitjar a cap comprador l’aversió moral de viure-hi]. I què hem de fer amb el botiguer, el dissenyador de roba o el lampista? En coherència, no hauríem d’investigar en les seves vides privades per tal d’aclarir qualsevol ombra de dubte moral abans de sol·licitar o aprofitar-nos dels seus serveis professionals?
La conducta repugnant d’en Plácido Domingo, Polanski, Woody Allen, Kevin Spacey, Bernardo Bertolucci, i molts d’altres talents artístics, determina l’opinió que ens mereixen com a persones. I no és estrany que transformem l’admiració en repulsa moral en ser-ne sabedors. Però això ha d’afectar el judici sobre la qualitat de les seves obres i l’autocensura per gaudir-les? Els hi hem de negar la possibilitat de crear-ne de noves? El puritanisme moral és l’efecte extrem dels benpensants i els aduladors, funciona en totes les direccions ideològiques, i les seves conseqüències macartianes poden produir-nos un clima comunitari irrespirable i pertorbador.
