Podem defensar una cosa simplement perquè sempre s’ha fet així? Segurament no estem disposats a acceptar que aquest argument sigui definitiu; per això ho anomenem fal·làcia de la tradició. Però, alhora, aquesta mena de justificació es fa servir ben sovint. Mirem d’entendre la força de la tradició a l’hora de justificar alguna cosa mentre esbossem breument algun aspecte de la teoria política del pensador irlandès Edmund Burke (1729-1797).
Burke està en contra de l’arrogància de la raó. Segons Burke, la raó humana no ho pot entendre tot. Per exemple, defensa que ningú pot entendre plenament els avantatges i els desavantatges de les institucions que tenim. Aquestes institucions no són fruit de posar en pràctica unes idees molt ben pensades. En comptes d’això, les institucions són el resultat de com s’han desenvolupat al llarg de la història; són filles de tots els assajos i de tots els errors que les han fetes tal com són.
Per això Burke defensa que ens hem de fer responsables del que hem heretat de la tradició. No tenim dret a malbaratar l’esforç de les generacions passades. Tenim l’obligació de deixar a les generacions futures unes institucions com a mínim tan bones com les que hem rebut del passat. Burke defensa que la societat no es pot canviar d’un dia per l’altre. Més aviat, les reformes han de ser orgàniques i graduals, i ens han d’assegurar que cada canvi millori el que tenim sense posar en risc el que hem heretat.
En resum, el fet que una cosa sigui tradició pot ser, com a molt, un bon motiu per considerar-la atentament. Però dir “que sempre s’ha fet així” no pot ser mai, per si mateix, una justificació definitiva per a res. De la nostra tradició hem heretat el dret a l’educació i el dret a vot, però, també, conductes masclistes i xenòfobes. Així doncs, hem de continuar preguntant-nos: de la tradició, què n’hem de mantenir i què n’hem de canviar?
