Sense memòria, el món fora perpètuament nou. Un costum o una tradició té valor perquè és identitat cultural. Perdent memòria es perd identitat. En analogia al gen del codi biològic, Dawkins proposa la noció de mem, o unitat mínima de transmissió de l’herència cultural. Així, una tradició és un paquet de mems d’una identitat. Una cultura fa de programa o soft en el disc dur d’una col·lectivitat. Els mems evolucionen i, amb ells, la cultura. La diada de Tots Sants pot exemplificar aquest canvi. El Halloween, amb disfresses i llaminadures al·legòriques a la mort, s’ha amalgamat amb la nostra tradició de fer memòria de difunts, i les castanyes i panellets. Com canvien els mems?
D’una banda, la raó i la voluntat ens fan encarar conscientment els nostres reptes, com ara passa amb la democràcia, la pau, o l’ecologia i la sostenibilitat. Diu Protàgores que l’humà és la mesura de totes les coses. Això obre pas a un primer humanisme i a la voluntat de dirigir proactivament el canvi. Un exemple paradigmàtic és l’eradicació del mem masclista. Segons John Stuart Mill, cadascú pot fer la seva mentre no afecti altri; si ho fa, cal filar prim en què repercuteix. El filòsof i economista anglès ja ofereix l’any 1869 bones raons contra la tradició de sotmetiment de la dona.
D’altra banda, la sociologia, l’antropologia, l’etnologia i la lingüística, descriuen canvis menys proactius. Mems d’una col·lectivitat arriben a una altra per difusió cultural, com passa amb la moda (i algunes es queden, com les aplicacions digitals o les begudes de cola). Més dura és l’aculturació o substitució de mems per manlleus de fora. Així, la lingüística explica l’spanglish o el francglais per la pressió i influència de l’anglès. Per què McLuhan adverteix que (també) “el mitjà és el missatge?” L’aculturació aboca a l’assimilació cultural, un formatat del programa cultural. Si sentiu catanyol, un català amb mots i sintaxi barbaritzats, valoreu què és i si la raó hi ha de fer res.
