La persona sempre està a la recerca d’alguna cosa on la màxima seria que la comunió d’Un i el Tot és possible. La completesa del Jo marcaria aquesta felicitat i satisfacció permanentment buscada. De fet, la necessitat d’omplir-se esdevé la resposta per conviure amb la falta, la carència, el no tot, la incertesa, el dubte… el neguit existencial que acompanya el fet de viure.
El psiquisme esdevé la fàbrica de reciclatge davant aquest buit, forat inicial de l’ésser, per fer de la vida quelcom satisfactori. Si més no, menys difícil subjectivament, íntimament. La persona necessita construir mentalment allò que imaginàriament el completa, el pot fer feliç i que pot donar sortida a la força dels desitjos… apaivagant neguits existencials. Tot plegat, traspassat al pensament conscient, als actes, a les conductes, al fer.
Humanitzar-se inclou un punt enigmàtic en origen, que deixem enrere a l’abraçar i fer-nos com a ésser socials i de llenguatge. En aquest fet, l’Amor esdevé indispensable per constituir-nos. D’aquí, la necessitat de reconeixement com una constant vital. Per això, tot sovint, rebre una negativa, un “No” en allò que s’anhela, apropa al món de la frustració. Al món de la insatisfacció i de l’impossible.
Des del punt de vista subjectiu, la frustració viscuda és llegida per la persona com una demanda d’Amor no corresposta. Una demanda d’amor narcisista no satisfeta, adreçada al nostre propi jo. Ara bé, la veritable ferida no prové de la frustració, de la pèrdua, que sí que pot convidar a l’agressivitat, el mal humor, inhibició… sinó de la dificultat de transformar aquestes situacions i altres de privació real que acompanyen l’existència, en oportunitats d’agraïment a la Vida mateixa, per poder-nos hi significar i donar resposta de manera singular, constructiva i irrepetible.
