Llegeixo en un diari que qui visiti en el futur el museu Smithsonian de Washington hi podrà veure –a més d’uniformes de la guerra civil dels Estats Units, retrats dels pares fundadors o vestits dels astronautes que van arribar per primera vegada a la Lluna– un parell de mascaretes exposades. El museu més gran del món ha començat a recollir objectes per recordar el 2020, batejat com l’any de la pandèmia.
Aquesta notícia m’ha fet pensar en una pintada que cada dia veig a un carrer estret prop de casa. El missatge, acompanyat d’una fletxa i de la figura esquemàtica d’una persona caminant, és clar: “Per salut, circula per la vorera dreta”. La va fer la brigada municipal a inicis de la pandèmia. Un any i mig més tard, la pintura blanca ja no ressalta sobre els panots i el seu missatge s’ha diluït en la grisor de la ciutat. Avui, els transeünts la trepitgen sense observar-la, és un vestigi històric urbà d’un fet passat.
Si els primers dies es podia copsar una “mínima” tendència dels vianants a circular per la dreta, actualment tothom es mou per la vorera que més li convé segons el seu interès. Ni trobar-se cara a cara amb una persona gran, amb un vianant arrossegant un carretó d’anar a la plaça o amb un passejant que circula correctament, provoca canvis de trajectòria. I en el moment en què s’ha de resoldre un litigi de dret de pas en aquesta vorera, el consell municipal escrit a terra no és pas determinant.
Quan aquestes pintades van aparèixer vaig pensar de seguida amb el meu avi, home rígid en qüestions d’urbanitat. Nascut al primer quart de segle XX, considerava caminar per la dreta un element d’educació bàsica. Si anàvem per l’esquerra ens feia travessar el carrer i canviar de vorera. Jo, aleshores, no entenia la seva lògica: una ciutat cívica ha de tenir un ordre. Considerava aquesta costum com una mania de grans. Quantes normes de civisme hem perdut només perquè en un moment donat les vam qualificar de retrògrades?
Feia pocs mesos que havia començat l’expansió del coronavirus que ja ens preguntàvem com seria la societat postpandèmica. Quan encara comptàvem per milers els morts, grans intel·lectuals internacionals ja reflexionaven sobre si havíem après alguna cosa d’aquesta experiència. Un any després, diverses editorials publicaven desenes de llibres valorant les lliçons apreses. I, ara, quan la pandèmia encara fa estralls a tot el món, ja l’hem convertit en peça de museu.
L’anàlisi dels períodes històrics demana temps. La reflexió no pot deixar-se arrossegar per la societat de la immediatesa. M’agradaria creure, com van publicar fa mesos molts autors impacients i influïts per les primeres reaccions ciutadanes, que aquesta pandèmia ens condueix a una societat més solidària, més empàtica, més cívica… Fins i tot, alguns van pronosticar un canvi de paradigma.
En aquest moment, però, la nova normalitat ja no sembla tan nova. I no reconec en l’home postpandèmic –si aquest existeix– nous valors adquirits o vells valors potenciats. Si ni apel·lant al gran valor de la salut –perquè la urbanitat ja s’ha donat per perduda–, no som capaços de fer una cosa tan senzilla com circular per la nostra dreta, podem creure realment que d’aquesta experiència en naixerà una nova humanitat? Ara mateix costa de creure, però el temps ho dirà.
