El nou mantra: desconnectar

Em temo que li demanem molt, a les vacances. Massa. Vaja, segur: en comptes de deixar que sigui un temps de deixar que les coses flueixin, que no siguin tan dirigides –això, segons com, ja seria un cert descans, no?- volem que siguin exactament com hem imaginat, com hem previst. En aquest sentit, l’última moda -o una moda que ja fa un cert temps que s’ha establert- és l’obligació de desconnectar. És a dir, les vacances només ho són en la mesura que ets capaç de desconnectar de la teva vida diària, de quan no fas vacances, del teu jo de la resta de l’any. I, per tant, qui no sap desconnectar és el fracassat de les vacances, és el que no les sap gaudir. Una autoexigència més. Com sempre, difícil d’acomplir.

Això de desconnectar, em sembla, planteja moltes dificultats. Unes primeres són d’ordre pràctic. Una cosa és ser un assalariat –ja no dic un funcionari, que també- en una gran empresa. Però no té res a veure intentar desconnectar en un context laboral com aquest o si el teu entorn de treball és una empresa pròpia, especialment si és compartida, i petita. En un segon estadi, no és tan fàcil la feina de deixar la feina a “altres”. A vegades no hi ha hagut temps de derivar una tasca a un altre company abans de marxar de vacances o no hem tingut prou temps per fer una planificació de totes les derivacions necessàries, i algunes les hem fet i pot algunes altres no. D’altra banda, no tot és derivable, programable, ajornable. Quan treballes en projectes internacionals, per exemple, resulta que això de que “l’agost són vacances” no a tot arreu ho entenen de la mateixa manera i et demanen fer una videoconferència en ple mes d’agost perquè en el país d’origen no en fan, de vacances.

Però més enllà d’aquestes raons pràctiques, em sembla que nego la major: per què hem de desconnectar de nosaltres mateixos? O què passa si no volem desconnectar de nosaltres mateixos? Del “nosaltres” que som durant la resta de l’any? Sí, d’acord: tots estem d’acord en què no anar a treballar i fer una sèrie de tasques més o menys rutinitzades durant uns dies és intrínsecament bo. Excel·lent, fins i tot. Però la vida no pot ser d’extrems: què passa si ens ve de gust durant les vacances llegir-nos quelcom que té a veure amb algun tema que estem treballant professionalment per poder-lo desenvolupar en tornar? Preparar un nou projecte –o reformular-ne algun d’existent- durant les vacances? Això deu ser no desconnectar però precisament sovint és durant les vacances quan podem fer algunes “feines” que necessiten d’un assossegament profund. Qui diu llegir pot voler dir escriure alguna carta, alguna petició, o plasmar sobre la pantalla algun projecte, que pel que sigui ens és molt difícil fer en el dia a dia… precisament perquè no són vacances. Si fem alguna d’aquestes coses, que en el fons deu voler dir que ens sentim bé amb el personatge que som durant la resta de l’any, per què hem de “desconnectar”? No ens podem posar simplement “en un altre mode”? I és clar, la pregunta del millor: Qui dicta què estar bé fer de vacances? Per què algú es creu amb la potestat de dir-nos com hem de fer vacances o, en la línia del que escric, a què hem de dedicar el temps de les vacances? Prou d’absolutitzacions i menys encara amb els aspectes íntims o privats de les nostres vides.

En resum, que tothom faci el que pugui i el que vulgui, en l’ordre que sigui possible en funció de cada cas. I deixem de posar-nos més autoexigències amb intencions suposadament bonifàcies però que no fan res més que esclavitzar-nos encara una mica més, si us plau. I ara sí: amb el perill d’arribar al final d’aquest període sense haver sabut desconnectar -malgrat tot el que he dit a l’article-, bones vacances. Per si de cas, apago el mòbil, que és l’única manera eficaç que tinc d’aconseguir-hi. Fins al setembre!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.