Temps convulsos de guerra

Quan amb prou feines hem superat la pandèmia de la covid, ha començat una nova guerra a Europa amb la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. La invasió ha generat aquests primers dies una greu crisi de refugiats que, malauradament, tot fa pensar que empitjorarà durant les pròximes setmanes. Altra vegada hem vist imatges colpidores, l’horror de la guerra. No només això: hem tornat a parlar d’una potencial crisi nuclear. És ben bé com si haguéssim fet un pas enrere; quan pensàvem que ja estàvem al segle XXI, de cop i volta, sembla que haguem tornat al XX.

La invasió d’Ucraïna és un una agressió flagrant per part de Rússia. Els especialistes en relacions internacionals han estudiat, a nivell teòric, els factors que poden explicar (que no justificar, aquí no ens movem en el terreny normatiu sinó positiu o explicatiu) els conflictes i les guerres. No és sempre evident identificar quins són els factors que han fet esclatar un conflicte. Per començar perquè, a priori, els actors polítics i governants si són racionals malgrat estar enfrontats, haurien de ser capaços d’arribar a acords que permetessin evitar els danys terribles que són inevitables quan esclata una guerra. Dit d’una altra manera, si deixem de banda les raons patològiques, els líders polítics racionals haurien d’entendre que és sempre preferible arribar a algun tipus d’acord avui que redueixi els elevats costos que la guerra tindrà per les parts implicades l’endemà. La racionalitat, doncs, hauria d’evitar ex-ante potencials conflictes futurs.

Tot i això, hi ha ocasions en les quals aquest acord racional inicial resulta impossible. Fins i tot amb tota la diplomàcia del món, els actors polítics racionals poden ser incapaços d’arribar a un acord que aturi la guerra. Els estudiosos de les relacions internacionals han mostrat que hi ha dos mecanismes, dues raons, que poden provocar que el conflicte sigui inevitable: els problemes d’informació i els problemes de credibilitat. Els problemes d’informació es donen quan una de les parts no té informació real sobre les intencions i la situació o capacitats de la contrapart. Mentre que els problemes de credibilitat es donen quan una de les parts no es pot comprometre de manera creïble a no iniciar determinades accions en el futur. De fet, però, l’escenari més perillós es produeix quan passen les dues coses alhora: una de les parts no pot comunicar de forma creïble a la contrapart les seves capacitats i intencions futures.

En el cas de la invasió d’Ucraïna entren en joc aquests mecanismes. Per exemple els problemes d’informació sobre la contrapart. Només els serveis d’intel·ligència nord-americans van encertar a l’hora de predir que la intenció de Rússia era arribar fins a Kíiv en uns pocs dies. Va predominar, entre els analistes occidentals, una greu ingenuïtat sobre quines eren les intencions de Vladímir Putin. Però també Putin va errar a l’hora d’anticipar les capacitats i voluntats de les contraparts. Primer perquè va infravalorar la capacitat de resistència dels ucraïnesos –esperava arribar a la capital en uns pocs dies–. Segon, perquè tampoc va anticipar que la capacitat de coordinació dels occidentals a l’hora d’imposar sancions seria elevada. Tercer, Putin va sobrevalorar també la seva pròpia capacitat i no va tenir en compte la desmoralització de les seves tropes. Per tant, assumint que Putin és un actor racional, és evident que no va anticipar correctament aquests tres factors. Allò que fa més basarda, però, és pensar que altres raons patològiques, com serien les motivacions imperialistes i venjatives, també estiguin jugant un paper explicatiu important.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.