Qui va ser el primer objector de consciència al servei militar a Espanya, de caràcter polític, assegura que l’obediència no és una virtut, sinó una trampa de control social.
El 1971, vostè va ser jutjat per un acte de dissidència: es va negar a fer el servei militar. Es considera un dissident?
Sí, em considero un dissident absolut, un insubmís, un revoltat… perquè, sobretot en el tema del militarisme i de la guerra, hi ha moltes coses que no m’agraden com funcionen.
Quins valors creu que estarien associats a la cultura de la dissidència?
La dignitat de la persona, la consciència, la saviesa, la defensa de la vida… tots els valors que construeixen la persona humana.
I l’esperança?
Òbviament. L’esperança és la base de tota revolució i de tot canvi social, perquè sense esperança al primer entrebanc giraríem cua. L’esperança és el ciment que enganxa la nova societat. Sense esperança no estaríem lluitant dia a dia.
La dissidència és utòpica?
Sí, la dissidència és absolutament utòpica. Ara bé, per a què serveix la utopia? La utopia serveix per caminar. Serveix perquè les persones intel·ligents no creguin que un altre món és possible, sinó que un altre món és necessari.
Com es passa de la utopia a la dissidència útil, del desig a la transformació?
Avui, gran part de l’educació té com a objectiu ensenyar els infants i els joves a ser obedients, quan l’objectiu hauria de ser ensenyar-los a obeir la seva consciència. Les lleis si són justes s’han d’obeir, i si són injustes s’han de desobeir. Hem de fer un clam a favor de la desobediència. L’obediència no és cap virtut, sinó una trampa molt gran perquè la gent pugui estar controlada. Si un grup humà té l’obediència com a valor important fuig corrents perquè segur que són uns fanàtics. Hem d’obeir la nostra consciència i desobeir les lleis injustes.
Avui, troba a faltar aquest punt de desobediència en les generacions més joves?
Els temps han canviat. Quan era jove, jo i molts altres, agafàvem la motxilla i travessàvem la frontera cap a França només per gaudir de la llibertat. Aleshores, l’ambient que respiràvem a Espanya era claustrofòbic, ple de violència, d’injustícia, insubmissió… Sabíem que existia un altre món i que un bocí el teníem només a l’altra banda de la frontera. Quan hi ha repressió, la persona sensible s’ha de revoltar malgrat els riscos.
“No podem llançar la ciutadania a la dissidència sense tenir en compte la repressió. Cal anar a poc a poc i començar per campanyes factibles”
Som conscients que tota dissidència té unes conseqüències?
Ho hauríem de ser. La resposta a la dissidència pot ser una repressió petita o una repressió molt forta i, per aquest motiu, la dissidència s’ha de preparar molt bé. No podem llançar la ciutadania a la dissidència sense tenir clar aquest aspecte. No es pot apel·lar a una dissidència total. Cal anar a poc a poc i començar per campanyes que no tinguin gaire risc i que siguin factibles, que puguin sumar petites victòries.
Avui, estem disposats a pagar el preu de la dissidència?
No, i per això ja anem tots pel camí del cementiri. Estem tots morts. O som dissidents i busquem un altre món i més llibertat o ja portem el taüt sota el braç. Hem de triar. Qui vulgui lluitar per una vida plena, lliure, conscient i digna sabrà que tindrà problemes. Hi ha gent que prefereix treballar en una feina que no li agrada, però que cobra més. Són opcions de vida. Hi ha gent que té una vida tan dura que només pot sobreviure, però la majoria de la societat, encara que sigui difícil, pot triar la forma de vida que vol. S’ha de saber dir “no” i tenir clar quins valors defenses. Actualment, qui té el valor del capitalisme per bandera ja està firmant la seva destrucció.
Vostè diu: “Hi ha gent que té una vida tan dura que només pot sobreviure”. La dissidència és un dret exclusiu dels ciutadans que viuen de forma benestant?
Avui, el món és un tren que va cap a un precipici, que es diu holocaust nuclear. És un tren que s’alimenta d’armes atòmiques. Aquest tren viatja a una velocitat extraordinària i els seus viatgers som tots: rics i pobres, blancs i negres, intel·ligents i beneits… La gent més intel·ligent intenta reduir la velocitat del tren, posar bastons a les rodes o saltar per la finestra. En canvi, els que no estan al cas de res, amb la seva actitud, ajuden a fer que el tren augmenti de velocitat. Ser dissident avui és lluitar per la nostra pròpia supervivència. És evitar que anem cap a l’holocaust nuclear. Si no aturem el tren, no tenim futur.
La metàfora és molt clara.
Doncs aquest és el meu missatge des de fa dècades. Però també hem de tenir clara una cosa: no matar és un principi bàsic de la convivència humana. Hem d’apostar per la convivència, la llibertat, la solidaritat, l’ajuda mútua… perquè el món sigui un lloc de persones intel·ligents i honestes.
En els anys setanta, la dissidència era sobretot local i força individual. Al segle XXI, tenint en compte les xarxes socials, la dissidència hauria de ser global?
El principi “pensament global, actuació local” és bàsic. Si el pensament i l’actuació fossin globals, estaríem tan preocupats que ens quedaríem a casa sense saber què fer ni per on començar. A escala local (família, barri, poble…) sempre hi ha moltes coses que es poden fer i moltes batalles que tenen sentit. El pensament global ens ajuda a analitzar cap a on va el món i cap a on hauria d’anar, i l’acció local ens permet contribuir a aquest canvi. És evident que hi ha problemes que no podem resoldre perquè no estan al nostre abast, però molts altres segur que sí.
Avui es parla molt de “dissidència controlada”. Existeix realment la dissidència lliure i espontània o darrere de la dissidència sempre hi ha interessos?
La dissidència sempre ha de ser controlada. Les revolucions fracassen quan comencen a matar gent. El respecte a la vida és l’element clau per saber si anem per bon camí. La dissidència sempre ha de ser molt controlada. Cremar coses no té sentit. El fum se l’emporta el vent i el foc és difícil de dominar. I, sobretot, la dissidència ha d’estar controlada per un mateix. Qui protagonitza una dissidència ha de tenir clar quant temps serà capaç de resistir, quina resposta és capaç de controlar, etc. També ha de ser humil i saber quan aturar l’acció. La gent que fa dissidència i lluita mitjançant tècniques de no-violència ha de ser molt disciplinada.
La dissidència és un dret?
És molt més que un dret, és un deure, una obligació. El sentiment de dignitat t’obliga a caminar pel camí de la dissidència. No cal que una llei ens permeti ser dissidents, la nostra consciència ja ens ho diu.
Per quins mitjans es pot reactivar la cultura de dissidència?
A través de la reflexió, la discussió, el respecte a l’altre… La dissidència no es pot fer de qualsevol manera, ni per qualsevol cosa, sempre ha de tenir un esperit constructiu. Moltes vegades, la lluita no violenta no guanya, però sempre aprenem coses de l’experiència.
