L’altre dia vaig veure una exhibició de hip hop i vaig quedar, com sempre, fascinat. Aquest estil de ball m’agrada perquè és trencador i expressa molt bé els temps que corren. Podria dir que m’emociona. Penso coses quan veig aquelles noies i algun noi movent el cos d’aquella manera. Penso per exemple que és un ball que expressa molt bé l’esperit de superació, darrera d’aquelles torsions hi ha sens dubte molta feina. També hi ha un gran component individualista, no és un ball de saló, però també grupal, ja que no s’acostuma a ballar sol.
Però allò que més m’atrau és com a través del moviment del cos es pot expressar la transgressió. El hip hop es pura transgressió. Sembla que posi en dubte les tradicions en nom de l’individu. L’individu capaç de transformar, l’individu inconformista, que no accepta cap etiqueta. El hip hop no parla ni de generes, ni de religions, ni d’ideologies, ni de famílies. Parla de passió i superació, i això es fantàstic. Parla de la capacitat de cada jove ballarí de tirar endavant.
Quan ho veia pensava espontàniament que potser algun d’aquelles noies i nois no tenien una vida fàcil i que en aquell ball havien trobat una sortida, una bona sortida. El hip hop és originari de la cultura popular nord-americana que va sorgir als anys 70 al Bronx. Aquí, a Catalunya, el hip hop ens arrenca de la nostra tradició i ens situa a la globalització que també és nostra, ho és de tothom. I ens exposa un valor molt actual com és la superació individual.
Puc dir que l’exhibició que vaig veure va ser un èxit de públic i semblava que en volien més. Vaig pensar que l’èxit expressava la capacitat de l’esser humà de tirar endavant més enllà de la grisor i la incertesa dels temps actuals. Aquest ball irreverent i transgressor no deixa de parlar de la passió per la vida. Si mireu algun vídeo de ball de hip hop a internet i ho entendreu.
Jordi Alcàsser és psicòleg i psicoanalista