Si poguéssim prémer un botó que alentís el temps i ens deixés viure sense l’angoixa constant de no arribar, ho faríem? O pitjor encara, sabríem com fer-ho? Estem tan acostumats a suportar frenèticament les nostres vides, relacions, èxits, angoixes, que no estic segur que sabéssim fer marxa enrere. Sembla una ingenuïtat el que estic dient, però estem desenvolupant una cosa que anomenem intel·ligència artificial i hem perdut la capacitat de seure i explicar-nos contes a nosaltres mateixos.
“On són avui l’amor, la mitologia, la cooperació o la felicitat? Anem directes a la idiotització, al caos i a l’esfondrament, ho sabem. Quin sentit té no ficar-ho tot en qüestió?”
És evident que tot allò que ens hem donat des que algú va anunciar la modernitat ens ha portat prosperitat econòmica, esperança de vida i educació, però em pregunto si no ens hem deixat coses importants pel camí. Si ara mateix ens regim per la manca de temps, l’afany de reconeixement i diners, i l’angoixa davant la mort, potser és que no ho hem fet del tot bé, tot això.
El constructivisme, en paral·lel a l’evolucionisme social, ens diu que som el resultat d’una sèrie d’interaccions, conscients i inconscients, que provoquen l’ordenació de la realitat en clau humana. La vida que ens hem donat es basa en estructures formals –com la justícia, per exemple– que ens serveixen per tenir a l’abast eines de resolució de conflictes que no passin directament per la violència. O el mercat, com a espai d’intercanvi entre béns i serveis. O el treball generalitzat, amb les formes d’explotació que implica, que ens ha permès creure que tothom pot fer alguna cosa i que el conjunt és aquell que ens proveeix.
Ara bé, que els efectes de la nostra activitat arribin fins i tot a influir en el canvi climàtic, i que això ens produeixi la ja famosa ecoansietat, potser ens hauria de fer pensar si l’ordre mundial que ens hem donat ens satisfà prou.
Qui ha dit que hem de voler sempre més coses o que el progrés sigui res desitjable per si mateix? Qui ha decidit que la velocitat imposada per la tecnologia ens fa bé? Des d’on partim perquè, dins del nostre ordenament social, encara hi hagi rics i pobres, gent que mana i d’altres que en depenen?
Aquests dies ha arribat a les meves mans una novetat literària –La historia del futuro, d’Isaac Marcet– que es pregunta el mateix. Hi explica com, en civilitzacions antigues, dedicaven entre dues i quatre hores a la caça i l’agricultura; i la resta, a l’oci i el descans. I encara que resulti sorprenent, ens diu Marcet, el 95 per cent de la vida humana es va donar en aquestes condicions.
Així que em pregunto: on són avui l’amor, la mitologia, la cooperació o la felicitat? Anem directes a la idiotització, al caos i a l’esfondrament, ho sabem. Llavors, quin sentit té no ficar-ho tot en qüestió?
Sembla, com deia Fisher, que siguem incapaços de pensar fora del capitalisme, l’expropiació i l’exterminació. Ho veiem cada dia als diaris. On queda, llavors, l’ambigüitat necessària que ens permet fer poesia, la complexitat insondable del mite per explicar-nos o l’amistat que es transforma any rere any adaptant-se a les circumstàncies, començant una vegada i una altra a redescobrir qui tenim al davant?
Pensar en el futur ens ha robat el futur, ens diu Marcet, i proposa: què passaria si el cancel·lem tal com estem cancel·lant de mica en mica algunes actituds heretades que expulsen l’altre pel mer fet de ser diferent? Trair el futur, sumar forces, viure com volem viure i no com voldríem, caure cap amunt, ens diu ell, sembla que s’ha convertit en una obligació. Ara que estem a les portes de la civilització de l’extinció, potser ha arribat el moment d’intentar-ho.
Cristian Palazzi és doctor en Filosofia, expert en Bioètica i Filosofia Social
