Caçadors i recol·lectors

La vida en temps de Coronavirus és avorrida. Sí, sí, dic avorrida. Encara que soni frívol tinc ganes de dir-ho. És una vida protagonitzada pel tedi, la vacuïtat, a vegades fins i tot la falta de sentit. Una repetició de les mateixes accions dia rere dia, setmana rere setmana, mes rere mes. Sense cap més aspiració que “anar passant”. Ja ho sé que potser aquesta és l’última de les preocupacions d’una part dels 7,5 milions de catalans, especialment dels més grans, que temen (i jo amb ells) que la pandèmia se’ls emporti a l’altre barri, més que no pas avorrir-se en el context d’aquesta mena de confinament implícit permanent que vivim, tot i que quan escric això el confinament ha passat ser, de nou, comarcal.

Però pels que no viuen la situació d’aquesta manera, entre la gent adolescent, jove o fins i tot de mitjana edat, és evident que aquesta és una percepció bastant arrelada: els dies passen de forma monòtona i l’absència de vida social i cultural i festiva converteix els diumenges en dimarts i els dijous en dissabtes. Probablement ens passen millor i tots els dies feiners, si la teva feina –si en tens, és clar- no és de risc i es caracteritza per estar vinculada a algun interès vital teu. En canvi, els dies festius ens cau l’ànima als peus, perquè poca cosa podem fer per esbargir-nos. Vaja, sí que es poden fer coses, però el consens social imperant –raonable- és “millor que ens quedem tots a casa i no veiem a ningú”, la qual cosa no fa més que inflar en una part de nosaltres la mandra social i una certa misantropia. (Alerta que això darrer ho pagarem car, el dia que tot això es vagi “posant a lloc”).

Sí, ja ho sé que tot té el seu revers i el replegament familiar –si tens família i sostre, és clar- ens permet gaudir d’experiències vinculades en compartir que potser abans no teníem. O no teníem amb aquest abast. Que ens permet fruit de l’experiència de llegir, d’escoltar o fer música, del cultiu de la nostra interioritat. O de passejar-se per la natura més propera, descobrint indrets que potser ens havien passat desapercebuts tot i estar a tocar de casa. O d’inflar-se a veure les millors sèries de televisió del moment, que n’hi ha per tots els gustos i de tots els arguments. O de llegir-se tres diaris diferents en diumenge, pels freaks del tema.

Sí, tot això és veritat, no dic que no. I està molt bé, és magnífic, en realitat. Però ha arribat un moment en què constato que no n’hi ha prou, amb això. Cada cop ho veig més clar. Pels catalans, per aquesta gent que vivim a prop del mar nucleats al voltant de la ciutat de Barcelona, que som mediterranis, llatins, i que estem acostumats a fer vida al carrer, aquesta forma de vida –més vinculada a una concepció nòrdica de la mateixa- diria que és insuficient. No en tenim prou, ens falta alguna cosa. Nosaltres no som així (o només així).

Parlo de la cultura, sí. Parlo de les festes populars, de les diades festives. Parlo de les trobades col·lectives, amb la menja com a element preponderant –en aquestes dades, per exemple, ens estem perdent el cicle de calçotades, per esglai meu-. Parlo dels concerts a l’aire lliure, de les trobades casuals amb amics i coneguts i fins i tot amb saludats, de les excursions als indrets més bonics d’arreu del país, de disfressar-se ara per Carnestoltes, de veure gegants i castellers pels carrers o fins i tot d’anar a sentit un míting polític… de tantes i tantes coses que ara no podem fer, perquè o ens les prohibeixen o directament no es programen per motius de salut. O que si es fan a través d’una pantalla –una solució que hauria de ser només provisional- perden gran part de la seva màgia i al·licient.

Què som sense la cultura, sense les festes populars, sense la interacció al carrer? Res. No som res. Som caçadors i recol·lectors, igual que ho eren els nostres avantpassats fa milers d’anys; l’única diferència és que nosaltres sabem amb més previsió on anar a buscar el menjar que necessitem –al supermercat o al mercat o als llocs de venda de menjar cuinat- i tenim una forma d’intercanvi prèviament pactada entre aquell que ens l’ofereix i nosaltres: els diners. Per la resta, som allà mateix: pura subsistència. Treballar, menjar, estar-se a casa, descansar. I tornem a començar.

Necessitem que torni la Primavera i ho faci, aquest any sí, de veritat.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *