Què entenem per Hipocondria Moral?
El que nosaltres anomenem hipocondria moral és un derivat de la hipocondria normal, un fenomen pel qual qualsevol símptoma que sentim, qualsevol malestar físic que notem, l’interpretem com a signe d’una malaltia que, a més, és greu. La hipocondria de la moral seria el mateix en termes morals: que qualsevol malestar psicològic o emocional que sentim l’interpretem com un símptoma que som culpables d’alguna cosa normalment indeterminada que, a còpia de donar-hi voltes, aconseguim determinar. De manera que la hipocondria moral és sentir culpa, essencialment, quan no ets culpable.
Pensa que és conseqüència de les xarxes socials?
Jo penso que la culpa ha existit sempre i la hipocondria moral ha existit sempre en les societats occidentals, però sí que és cert que les xarxes socials l’han multiplicat i difós a una velocitat i intensitat probablement mai vista abans. Ara bé, no considero que sigui una característica de la nostra època. Això entra dins d’una discussió de què són les xarxes socials, de si són intrínsecament dolentes o no… i jo penso que no ho són. El que passa és que l’ús que en fem o que n’acabem fent moltes vegades provoca aquesta mena de malestars.
En un moment de crisi, aquest sentiment de culpa i sentimentalisme vostè creu que augmenta?
Segurament que sí, però insisteixo que el que fa, no que augmenti, sinó que es visibilitzi és la presència a les xarxes socials, perquè, quan hi ha aquest bombardeig constant de notícies calamitoses, és més difícil sortir del cicle de la culpa, ja que no hi ha moment de respir, no hi ha moment de descans. I dius: “Bé, em puc distreure més o menys amb alguna altra cosa i puc tenir una perspectiva diferent sobre aquests assumptes”. Com que el bombardeig és constant, tota l’estona, sembla que la reacció normal davant d’aquestes notícies hagi de ser la culpa i, a més, és difícil sortir d’aquesta sensació la culpa per la insistència de les xarxes. Llavors no trobem altres maneres per relacionar-nos.
Quin és el paper de la injustícia passiva?
Aquesta idea és d’una filòsofa que es deia Judith Shklar, que distingia entre injustícia activa i injustícia passiva. Ella deia que la injustícia activa és la que hom crea o causa directament i la injustícia passiva és la que contribueixes a crear per omissió. Jo crec que n’hi ha, però el que passa és que normalment en els casos d’injustícia passiva –com ara la guerra d’Ucraïna– no hi participem directament, però sabem que són una injustícia. En els casos d’injustícia passiva no som culpables, però sí que tenim alguna mena de responsabilitat política. Hi ha gent que fins si tot negaria que la injustícia passiva existeix, però jo crec que nosaltres tenim un paper de responsabilitat que va més enllà d’això. Ara bé, una cosa és la responsabilitat i l’altra, la culpa.
Som cada vegada més radicals o cada cop estem més confosos?
Diria que, com que no podem sortir del bombardeig de notícies calamitoses, la nostra reacció emocional directa amb aquesta mena de fets és molt intensa, de manera que la nostra retòrica també és molt intensa, molt radical. Però en els actes, normalment, hi ha una gran diferència entre el que fem i les altres reaccions emocionals primeres. En aquest sentit, la nostra retòrica és molt radical, però les nostres accions són extremadament modestes, i això ens genera confusió, sí.
En quin moment de la història diria que el narcisisme pren força? Pot relacionar-se amb l’auge del capitalisme?
Diguem que el narcisisme, tal com l’entenen els psicoanalistes, és un fenomen natural en el sentit que totes les persones som narcisistes en la mesura que ens mirem el món des del nostre punt de vista, del qual és molt difícil desfer-se completament. Llavors hi ha una dosi de narcisisme que és raonable, sana i inevitable. El que passa és que la societat capitalista exacerba l’individualisme, ens fa creure que cadascú de nosaltres tenim una cosa única i especial a dir quan això acostuma a ser fals. Ens donen una mica més d’autoestima, que tampoc està tan malament, però ens confonem i creiem que l’autoestima és com una manera de tenir una veu única i fer una gran diferència al món.
Parla de “vampirs” fent referència a aquelles persones que propaguen el sentiment de culpa. Els moralismes són cada vegada més vigents?
El que nosaltres intentem dir és que hi ha un moralisme que és bo, però n’hi ha un altre que és el que nosaltres en el llibre relacionem amb el que anomenem vampirs, perquè és un moralisme que no serveix per a res més que per fer sentir malament l’altra persona amb un punt de crueltat bastant obvi. És una actitud molt vampírica, ja que no té res de constructiu. És aquesta mena de moralisme que consisteix simplement a fer servir les notícies desastroses del món per fer sentir malament els altres.
Ens falta ètica per combatre aquesta hipocondria moral?
Un dels objectius del llibre era justament intentar veure quines sortides hi ha si no volem la hipocondria moral. Tota aquesta crítica al moralisme pot ser una mica desesperant i ens pot conduir a una mena de menfotisme i nihilisme. Volem proposar una alternativa, que és oblidar-nos d’aquest moralisme cruel i improductiu i pensar en l’ètica entesa com aconseguir examinar les coses que ens passen al món. La responsabilitat d’acudir a l’ètica és nostra. No hi ha cap obligació de fer un comentari d’indignació moral a Twitter. Ningú et sancionarà perquè no facis aquest comentari immediatament després dels fets; no hi ha l’obligació d’intervenir i opinar cada vegada que passa alguna cosa.
