Quan la dona no és tractada de manera igualitària al mon empresarial i polític, és ètic fer servir una caricatura de la indumentària femenina per demanar la fi de la violència que pateixen?
El feminisme no passa mai de moda. Malgrat els avenços en matèria de drets socials per a les dones, les polítiques d’igualtat i els sistemes de protecció específics contra la violència masclista encara queda molt per fer. La situació de la dona (i de les nenes) arreu del món pot ser diversa, però està encara supeditada a la cultura patriarcal, que s’escola de manera continuada per qualsevol escletxa: del robot de cuina que es lliura com a premi en una cursa per a dones a la manca de recursos per a dones que cuiden de persones dependents o al creixement de violacions en grup. L’educació i la sensibilització de la societat han de ser centrals per cercar canvis reals en la lluita contra la violència masclista. És per això que qualsevol iniciativa, acte públic o fins i tot expressió artística que posi el focus sobre la desigualtat i l’opressió és necessària.
Així ho van fer els polítics del Canadà quan van desfilar en talons pel parlament. Aquest acte buscava recordar l’alta prevalença de violència contra les dones i la importància de la implicació d’homes i nois en la seva erradicació. Els polítics es van calçar sabates de color rosa i taló alt. Segons ells mateixos van explicar, al final de la jornada laboral es van posar els talons, van desfilar entre riures, es van enregistrar i fer fotografies per donar suport a la jornada “Hope in High Heels”. Aquesta iniciativa va començar fa uns anys gràcies a un refugi per a dones d’Ontario, el Halton Women’s Place, que va engegar una campanya que volia recollir fons per a les seves activitats alhora que esperava sensibilitzar sobre la violència sistèmica.
Un dels vídeos que es va veure a Twitter el protagonitzava el ministre de transports del govern canadenc, Omar Alghabra, que explicitava que s’havien posat les sabates per donar suport a una causa lloable. I malgrat que la causa ho fos, la manera de portar-ho a terme ha estat durament criticada. Polítics i agents socials, així com veus anònimes, però enfadades, han fet pública la seva indignació envers l’acte. L’han qualificat de “circ” i d’espectacle sexista –per relacionar les dones amb els talons i el color rosa– i s’han demanat mesures concretes d’acció i protecció i no balls al parlament. Els mitjans s’han fet ressò del moviment a les xarxes socials, sobretot a Twitter, on la ciutadania s’ha queixat de manca de seriositat, de sensació d’abandonament, de la pèrdua d’espais segurs per a les dones, entre d’altres.
És ètic recórrer a elements sexistes per representar les dones? En un moment on les nenes i les dones encara són objecte de violència continuada, ha estat oportuna l’acció dels polítics? Hi ha maneres de reivindicar que siguin “políticament correctes” o cal la foto impactant per tenir resultats? Quan una reivindicació pot arribar a ser ofensiva?
Tenint en compte que l’acció responia a una campanya amb una finalitat molt concreta, els polítics hi han volgut col·laborar seguint el precepte de la mateixa institució que la va posar en marxa. Tot i mantenir el símbol de la performance –el taló alt de color rosa– potser podrien haver fet una crítica posterior a la simbologia sexista proposant un canvi. Fer l’acció amb una actitud seriosa d’acord amb la gravetat del tema i sobretot acompanyar la reivindicació de mesures polítiques específiques. O just a l’inrevés: podrien haver reflexionat sobre què és violència contra les dones, què implica mantenir estereotips tòxics a les institucions i haver proposat una campanya més adaptada als temps actuals encoratjant la societat a implicar-se en solucions concretes i mesurables.
