Aprofitem que Pablo d’Ors visita breument Barcelona –ciutat natal del seu avi, Eugeni d’Ors– just abans d’emprendre un viatge a Mèxic per conversar amb ell. La residència habitual d’aquest sacerdot i escriptor és Madrid, però els seus viatges són constants, especialment des que l’any 2014 va crear l’Associació Amigos del Desierto i que, per expressa designació del papa Francesc, poc després va ser nomenat conseller cultural del Vaticà. Com a escriptor ha publicat diversos llibres, entre novel·les i llibres d’assaig, dels quals destaca l’anomenada trilogia del silenci: El amigo del desierto (2009), Biografía del silencio (2012) i El olvido de sí (2013).
L’any 2007, per primera vegada, Bauman va citar el terme ‘societat o modernitat líquida’. Avui, però, es parla més de societat gasosa o volàtil. Més enllà dels adjectius, creu que realment s’ha produït una pèrdua d’estructures fonamentals on construir valors?
Som una societat d’orfes. Un orfe és aquell que no té pare. I, nosaltres, des de Freud en endavant, hem matat els nostres pares. Per tant, no tenim un fonament en el qual creure o confiar. En aquest sentit, som més vagabunds, anem d’aquí cap allà sense cap objectiu, que pelegrins, els quals a diferència dels primers caminen perseguint un objectiu clar. Per tant, per mi, l’individu de la societat contemporània occidental té dos problemes: per una banda, l’absència de fonaments i de mestres, la qual cosa ens fa viure en una sensació de menys solidesa; i, per altra banda, la pèrdua de camins, itineraris i propostes pedagògiques. No solament hem perdut l’horitzó, la pàtria i el pare, sinó també la terra sota els nostres peus, un lloc on arrelar-nos. Sense un passat i sense un futur, el present s’enfonsa.
I quines són les conseqüències d’aquesta situació?
Actualment per gestionar aquesta sensació de pèrdua creem estímuls que ens mantinguin entretinguts. Fruit d’això és la cultura de l’extraversió, que promou estar sempre fora. Avui ens entretenim, però no ens intretenim. No ens sostenim a nosaltres mateixos. La solució més idònia a aquesta situació seria apostar per una cultura de la interioritat.
Abans d’analitzar les possibles solucions, quines causes explicarien aquesta evolució de societat líquida a societat gasosa?
En les darreres dècades hi ha hagut canvis de paradigma molt radicals. Avui l’home contemporani viu de forma molt diferent de com vivia abans. Són moltes les causes, per exemple: la pèrdua de l’autoritat –especialment en sentit vertical, mentre se subratlla la dimensió horitzontal–; la pèrdua del sentit de l’espai en benefici del temps; la pèrdua del sentit de la tradició
–ara l’individu vol experimentar per si mateix i no heretar res–, etc. Darrera de tot això també cal tenir en compte la secularització de la societat. Abans la religió sancionava i durant algun temps l’art va ser el seu substitut. Actualment, però, l’art ja no busca la bellesa sinó l’expressivitat i la seva identitat. Ens conformem amb ser notaris de la realitat, sense anar més enllà del que es veu. Avui, els escriptor, els filòsofs i els artistes ja no volen ser profetes, aventurar que passarà o explicar allò que no es veu.
Respecte la societat gasosa, què hem de fer? Sobreviure, combatre, resignar-nos…
Jo no sóc catastrofista. Per mi, aquest rumb no és necessàriament negatiu. En aquesta nova sensibilitat contemporània hi ha moltes coses positives. De fet, més que una situació de crisi, aquesta és una situació de nova oportunitat. Una oportunitat per reinventar i recrear el misteri de la identitat. Això significa que abans de pretendre canviar res, cal rebre el que ja hi ha. Hem de reduir i, si és possible aplacar, l’afany intervencionista que generalment tots tenim i que impedeix que la realitat expressi el que és i no com ens agradaria que fos.
Per tant, no hem d’actuar?
Primer hem de saber mirar i quan ho sapiguem fer, aleshores, es produirà la sorpresa davant de les possibilitats noves que ens brinda la realitat. El discurs inicial de manca de referents no pretenia ser nostàlgic. No podem ni hem de prescindir del passat, però crec que aquesta situació és una oportunitat per ser millors persones i una millor societat.
La flexibilitat seria el principal valor d’aquesta societat gasosa?
Sí. Flexibilitat i rigor s’han de mantenir sempre. Una obra ben feta se suposa a una persona entregada, disciplinada, rigorosa, però també flexible; una persona que sap agafar les carreteres secundàries i no s’obsessiona amb els objectius. Una persona que no cau ni en la rigidesa, ni en la laxitud. Els punts intermedis sempre són més intel·ligents.
Bauman parlava d’una pèrdua d’estructures fonamentals on construir valors.
Aquesta idea de pilars fonamentals és massa filosòfica. Per mi, el sosteniment de la persona és la pròpia la realitat. No hi ha un punt de partida ni un punt d’arribada més sensat que la realitat. És en la realitat on ens espera la vida. Aquestes elucubracions sobre els pilars de la societat només fan que extreure’ns de les qüestions concretes. El fonament és una mirada brillant amb esperança, un nen que et dona la mà, una persona gran que et mira de forma implorant… això és el que realment mobilitza l’ànima humana.
Quins valors creu vostè que encara es mantenen inalterables malgrat aquesta societat gasosa?
El que diré ara, especialment en el context d’aquest revista, pot generar certa estupefacció: jo no crec gaire amb els valors, sinó amb les persones. Un valor es pot admirar, però no deixa de ser una idea, mentre que una persona es pot estimar i ens podem entregar a ella. En canvi una idea mai ens pot correspondre perquè no té vida pròpia. Hi ha qui diu: “Jo he viscut per la injustícia”. Ho has fet perquè has vist injustícies encarnades en les persones.
De fet, es pot creure amb els valors i amb les persones, perquè si s’entenen els valors com les qualitats que marquen les actituds humanes, darrera de tot valor hi ha un home. Si segons vostè l’home és la base, quin seria el principal problema de l’home actual?
Avui no sabem ni mirar ni escoltar. I tots els balanços socials que fem són molt teòrics i estan fets des de perspectives molt egocèntriques. El problema essencial és de percepció. Hem de saber per què hem edificat una societat sobre el pensament i l’acció. Quan tenim un problema, primer el pensem i després el resolem. L’acció i el pensament han de tenir els seus camps de joc, però seria molt més interessant construir una societat des de la passió, i no des de l’acció, i des de la contemplació, i no des del pensament. En primera instància, la realitat no demana ser transformada, sinó ser reconeguda i agraïda.
No reconeixem la realitat per què no ens agrada o per què no sabem mirar-la des d’aquest punt de vista?
Les dues coses. No ens han ensenyat a estar dins de la realitat. I quan comencem a mirar ens adonem que allò que veiem no ens agrada. La veritat ens espanta, però com diu l’Evangeli també “ens fa lliures”. Si no acceptem la realitat la única cosa que fem és acceptar una espècie de nerviosisme i de catastrofisme que no ens fa cap bé. Moltes vegades deixar les coses com estan és molt més intel·ligent que començar a transformar-les.
Aquesta afirmació és molt conformista…
No, és optimisme còsmic. La vida és intel·ligent. Seria absurd negar que passen coses terribles, però tot el que passa és el camí per arribar a allò que estem cridats a ser. De fet, moltes vegades el nostre intervencionisme impedeix que arribem a ser allò que estem cridats a ser. Reconec que aquesta és una visió de la vida que mostra una gran confiança amb la realitat.
Aquest plantejament també genera inquietud: i si no faig res per canviar la realitat, però després no m’agrada el futur que m’espera?
La inseguretat ens fa por, però la inseguretat és la condició de possibilitat de la confiança. És a dir, tot el que construïm per estar segurs ho destruïm per generar confiança en nosaltres mateixos. On no hi ha confiança, no hi ha subjecte. Dit d’una altra manera, tota aparença de control, ens fa viure per sota de nosaltres mateixos.
En primera instància, la realitat no demana ser transformada, sinó ser reconeguda i agraïda. No hi ha un punt de partida, ni un punt d’arribada, més sensat que la realitat. És en la realitat on ens espera la vida
Però per avançar no necessitem seguretat? Una societat que se sent vulnerable, pot avançar?
Precisament és en la nostra vulnerabilitat i en la nostra debilitat on ens podem sostenir. Aquest és el nostre puntal. Aquesta és una visió molt cristiana de la realitat, però jo sóc cristià. La fragilitat és una bona notícia, en canvi, la fortalesa aparent quasi sempre és falsa. Allò que sembla fort, abans o després, revelarà les seves esquerdes o fractures.
Per acceptar la vulnerabilitat, la persona s’ha de conèixer molt a si mateixa. En aquesta societat gasosa quines eines tenim per treballar la interioritat?
Des del meu punt de vista tenim tres camins implicats: el camí del silenci, el camí de la paraula i el camí del cos. Els tres demanen ser cultivats. I en la mesura que els cultivem serem cultes i podrem donar culte, és a dir, podrem viure des del respecte. I només respectant podrem estimar.
Com es relacionen els tres camins?
En realitat paraula i silenci són dues cares de la mateixa moneda: el secret de la paraula és el silenci i el secret del silenci és la paraula. Fem silenci per escoltar la paraula que som –per tant, la nostra identitat-, i aquesta veu ens obre un silenci-misteri encara més gran. A més, aquesta aventura, que és l’escolta del silenci, la fem a través del cos; perquè encara que també som ment, no hi ha cap dubte que l’home és matèria. Per tant, l’experiència del silenci, es realitza: en primera instància amb el cos i en segona amb la ment. I només aconseguida l’experiència del silenci, s’assoleix l’experiència de l’esperit.
Està de moda el silenci?
No. Hem creat una cultura d’allò urgent, però no d’allò essencial i això significa que quasi ningú avui dedica temps al cultiu de la paraula, del silenci o del cos. Vivim atabalats amb mil i una cosa, però no parem esment a les coses realment importants. És necessària una nova pedagogia que plantegi, des del silenci,un culte al cos i a la paraula. Per què des del silenci? Amb la paraula i el gest la persona s’autoafirma (“jo dic això”, “jo penso això”), mentre que el silenci és estructuralment humil. Jo no puc dir que jo callo millor que tu. Per tant, si tenim en compte que, com a mínim d’entrada, l’ego no té cabuda en el silenci, aquest és un bon punt de partida.
Silenci i meditació són dues coses inseparables?
Són el mateix. La meditació no és altra cosa que el silenci interior i per aconseguir el silenci interior és necessari el silenci exterior. I només amb el silenci interior serem capaços de ser receptius. El nostre problema és que ens han ensenyat a estimar, a ajudar, a adonar, però no ens han ensenyar a ser ajudats, a ser estimats i a rebre.
Estem davant d’un canvi de paradigma?
Jo soc una persona molt esperançada. Joaquin de Fiore deia: “hi va haver una era dels profetes, hi va haver una era dels sacerdots i ara –ell es referia a la modernitat i jo em refereixo a partir d’ara– s’obra una era dels monjos”. El profeta representa la paraula, el sacerdot representa el sacrifici i el cos i el monjo és l’home del silenci. Evidentment, de forma minoritària, però sí significativa, s’estan establint les bases per a una nova era. Una nova etapa de la humanitat en la qual aprendrem a cultivar el silenci.
En què es basa per fer aquesta afirmació?
Penso que, per exemple, en el context de l’Església Catòlica, ara s’està produint respecte el silenci la mateixa revolució que es va produir fa cinquanta anys respecte la paraula. Fa cinc dècades pràcticament ningú llegia la Bíblia i ara molta gent en té un exemplar a casa. Avui, podem dir que la paraula és de tots, mentre que la mística és exclusiva, fins i tot, excloent. Però, el silenci ja es comença a obrir i la gent comença a comprendre que tothom té una interioritat. De fet, jo sostinc que tots tenim una vocació contemplativa, una crida a mirar i a ser, no solament a fer. En aquest sentit sóc una persona esperançada, que no vol dir optimista, perquè molts signes indiquen més aviat tot al contrari.
De fet, podríem dir que l’esperança és més que l’optimisme…
Sí. Fa quatre segles tampoc ningú donava valor a la paraula, estava reservada a un grup exclusiu de persones. Avui, en canvi, donem per descomptat que tothom sap parlar i la majoria llegir i escriure. Qui del segle XV hauria imaginat que al segle XXI tantes persones haurien tingut una biblioteca a casa seva i fins i tot a la seva butxaca? Doncs això que ha passat amb la paraula d’aquí a tres o quatre segles també pot passar amb el silenci.
Al principi d’aquesta entrevista deia que estàvem a una societat de “vagabunds sense camí”. Un altre problema d’aquesta societat gasosa és la crisi de lideratges. Ens calen guies per caminar?
Sí, per caminar necessitem mestres. Els mestres exteriors, però, només haurien de servir per desvetllar el mestre interior que tots tenim. Tots som molt més savis (de vegades també més necis!) del que pensem. Avui hi ha una carència de mestres. A més, no necessitem mestres intel·lectuals, sinó savis; persones que han viscut molt i que ha verbalitzat, contrastat i reflexionat les seves experiències. Ara bé, estic segur que l’ésser humà té els recursos suficients per sortir dels forats on es posa: l’objectiu de la societat és descobrir el potencial dels homes, que és molt gran.
Hem creat una cultura d’allò urgent, però no d’allò essencial i això significa que quasi ningú avui dedica temps al cultiu de la paraula, del silenci o del cos. Vivim atabalats amb mil i una cosa, però no parem esment a les coses realment importants
Hauríem de vincular l’augment de l’espiritualitat actual a aquest moment de volatilitat?
Jo, que sóc escriptor, dic que la novel·la aporta la saviesa de la incertesa. La incertesa no és dolenta, en canvi hi ha certeses que es poden convertir en font de molts problemes. De fet, podríem dir que interioritat és el nom secular de l’espiritualitat. El ressorgir de la interioritat, en diferents formes, revela una cosa molt clara: encara que tinguis els teus instints saciats sempre et queda una set del ser a la qual cal donar resposta. Aquí caldria definir què és espiritualitat, perquè sota el paraigua d’aquesta mot tothom hi posa moltes coses. Per mi l’espiritualitat és la consciència de la realitat. En la mesura que vivim conscientment, també vivim espiritualment, dotem de sentit i de significació les coses que fem, que veiem… tot es converteix en aliment per a l’ànima. Per això, la millor forma d’entrenar la consciencia és fer pausa i escoltar. Preguntar-nos: per què fem això? Qui està fent això? Qui sent això? En el silenci s’han de fer coses: primer percebre’l sense intervenir, hem de ser neutres, i, després, preguntar-se coses, per no quedar-nos en la calma. Només així podem descobrir la veritable subjectivitat.
Descobrir el silenci demana temps, un valor molt preuat en aquesta societat…
L’home és temps. Qui diu “no tinc temps”, menteix. Una altra cosa és com aquesta persona ha decidit invertir el seu temps. El credo de la nostra vida es manifesta en el nostre horari. Invertim temps en allò que creiem important. Si una persona diu que creu i estima molt la seva dona, però no li dedica ni mitja hora al dia, malament! Vivim en la mentida. El temps pot ser el cel o l’infern. Es pot viure de forma opressiva o alliberadora. Igual que el secret del cos és l’ànima, el secret del temps és l’eternitat. Tot depèn de l’actitud.
