Helena Montasell: “Funcionem amb crits d’alarma: veiem persones dalt d’un vaixell i ens indignem”

La frontera entre Grècia i Turquia ha tornat a primera plana les darreres setmanes després que forces de seguretat gregues disparessin a l’aigua contra migrants que arribaven. Fa un any i mig, la mataronina Helena Montasell era al camp de Nea Kavala, una antiga pista d’aviació prop de la frontera grega amb Macedònia, fent pràctiques en una ONG. Encara ara, manté contacte amb moltes de les persones que va conèixer a Polykastro.

Les darreres setmanes, amb totes les notícies sobre la situació a Grècia, t’han vingut a la memòria records de la teva estada allà?
Evidentment, ho revius i recordes coses que ells t’han explicat i penses “com pot ser que estigui passant això” i que hi hagi tanta por cap a unes persones que, al cap i a la fi, moltes han acabat sent amics meus. Ho passes malament i t’enfades.

Durant la teva estada, les persones acabades d’arribar a Europa, patien el rebuig d’una part de la població?
A Polykastro, la gent del camp es relacionava poc amb la població, tot i que nosaltres fèiem esforços per canviar-ho. Les mostres de rebuig no eren generalitzades, però sí que n’hi havia. Per exemple, una refugiada s’havia quedat embarassada i va perdre la criatura. En el moment d’anar a l’hospital, ens van demanar que hi anés alguna de nosaltres perquè ells tenien la sensació que els tractaven millor si hi anaven amb algú europeu.

Però, a Grècia també hi ha molts col·lectius d’ajuda als refugiats…
Entre els voluntaris hi havia una noia del poble que intentava obrir-ho als seus veïns, però li costava molt. En canvi, sí que molts matins, quan ens llevàvem, ens trobàvem que ens havien deixat roba a la porta. Era una cosa molt curiosa, perquè mai vam veure ningú a plena llum del dia que ens vingués a portar roba, sempre era de nit… com si hi hagués gent que volgués ajudar però que no se sabés.

En les darreres setmanes també hi ha hagut atacs a ONG d’ajuda als refugiats.
Durant el temps que vaig ser allà no hi va haver cap problema. Sí que, quan vaig arribar, em van avisar que hi havia hagut manifestacions d’extrema dreta davant del local de l’ONG i ens recomanaven que, si hi havia concentracions racistes no sortíssim.

Et vas trobar amb algun acte de rebuig?
Un dels últims dies de ser allà vaig entrar en una botiga i em van començar a dir que estava robant… Només pel fet d’anar jo amb un noi de pell més fosca, ja ens van acusar. Al final, va haver de venir la policia i el mateix agent ens va dir “aquest senyor ens ha tornat a trucar i hem de venir aquí, sabem que no ha passat res però hem d’estar aquí…”.

Com va ser que anessis a un camp de refugiats grec?
Arran de la xerrada que ens va fer un noi sirià a l’institut, em vaig dir “jo no em puc quedar a casa amb la situació que hi ha”. Un dia, vaig veure un post de l’Open Cultural Centre demanant voluntaris per anar a fer pràctiques perquè venia l’hivern i no hi havia gent. Vaig agafar un vol superràpid i vaig estar-m’hi fins Nadal.

Quina feina hi feies?
La meva entitat treballava fora del camp. Jo anava a fer-hi pràctiques com a integradora i l’objectiu que tenia era que la gent sortís de dins del camp, anés a la ciutat i es relacionés amb els grecs. Un cop allà, però, tothom feia una mica el que podia: fèiem classes d’anglès per a adults i nens, algunes de castellà, activitats de lleure com futbol i bicicleta… D’altra banda, amb una companya vam impulsar un espai de dones. A dins del camp n’hi havia un, però elles no el notaven com un espai segur i vam crear-ne un, que no fos per fer el que feien fins aleshores que era pintar-se les ungles, saber-se fer la ratlla dels ulls, pentinar-se… sinó un lloc on poder desenvolupar-se com a persones.

El paper de les dones migrades és una cosa que potser no s’explica gaire… quina és la situació de la dona dins dels camps?
No se’n parla, de la dona migrant! No és el prototip de persona que t’imagines quan parles d’una persona refugiada, que acostuma a ser un home… Quan t’expliquen segons què, és com “mai em podré sentir com tu, no sé què fer quan m’expliques aquestes coses”. Tu no n’ets conscient quan les veus, però són persones que de nit no creuen el camp soles. La majoria d’elles estan casades o s’han casat en el camp, perquè això també els facilita que puguin tenir passaport… però hi ha violacions, moltíssima prostitució, tràfic de persones, … potser al camp on jo estava no tant com en d’altres. Les condicions higièniques són molt dolentes i constantment tenen infeccions d’orina… i això que el nostre era un camp que almenys tenia aigua calenta.

Finalment vau poder fer el centre per dones?
Quan vam arribar, la majoria de dones eren molt reticents a venir al nostre local i, al final, vam acabar amb dones que havien acabat de parir i donaven el pit allà davant de tothom. Va ser un procés superinteressant veure com, mica en mica, anaven entrant dones en aquell espai que era tan masculinitzat i, sobretot, que també es feien voluntàries… dones casades que el seu marit les estava esperant, però venien allà.

Parlem molt del fenomen dels refugiats, però en canvi no coneixem gaire les persones que arriben a Europa…
El poc que coneixem és pel que s’ha dit de la gent que fuig de la guerra de Síria, però aquests només són una part. Sabem que hi va haver una guerra i que la gent se’n va a buscar una vida millor, però no sabem què hi ha més enllà ni què ha passat cada persona fins a decidir pujar a una barca i anar a la deriva. Funcionem amb crits d’alarma: veiem persones dalt d’un vaixell i ens indignem, però no sabem què passava abans i, després d’entrar a port, tampoc sabem què passa.

Quines històries hi ha, darrere de la gent que hi ha als camps de refugiats?
Un dels nois amb qui més relació tinc, encara ara, va creuar la frontera despullat, perquè fins i tot els robaven la roba, el mòbil, els ho treien tot… és dels pocs que t’explicava coses, perquè és complicat que se’t vulguin obrir. És una cosa que tenen molt tancat, no en parlen gaire i només alguns t’expliquen el camí que han fet, els diners que s’han gastat, els camps on han estat o com han anat perdent persones pel camí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.